Ada Colau, l’alcaldessa que no vol oblidar que ve de l’activisme

“Filla del Guinardó, alcaldessa de Barcelona”. La frase la repeteix la rumba que han fet els comuns per donar força, en campanya, a la candidatura d’Ada Colau (Barcelona, 1974) a l’alcaldia. N’elogia trets com que ve de família humil -és la gran de quatre germanes- i de la lluita veïnal. Ada Colau és l’emblema del projecte dels comuns. Algú que, forjat en les lluites socials -va ser la cara visible de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) en els anys més durs de la crisi-, ha fet el salt a la política per intentar canviar les coses des de dins. Des del municipalisme i després de l’esclat del 15-M. La de Colau a Barcelona, de fet, va ser la primera victòria dels comuns -un projecte ara tocat pels resultats de les últimes eleccions catalanes i generals- i, per això, l’Ajuntament és l’espai on el projecte s’ho juga tot. Colau, la primera dona alcaldessa de Barcelona, ha fet gala durant tot el mandat -i també durant la campanya- de no haver oblidat mai d’on ve -“ens mirem a la cara i ens reconeixem”, assegura-, i de treballar, sobretot, per a la gent humil. I, també, de canviar les formes de la política. La paraula tendresa és una de les que més repeteix quan parla de com governar la ciutat i no evita l’emoció, sigui perquè el ple acaba d’aprovar una mesura com la d’obligar els privats a reservar un 30% de les noves promocions a habitatge social o perquè en un míting es dirigeix a la gent que va fer possible la seva victòria ara fa quatre anys.

Sent alcaldessa ha sigut mare per segona vegada i continua vivint de lloguer al mateix pis on vivia, a la frontera entre els barris de la Sagrada Família i el Camp d’en Grassot. Durant la campanya ha defugit qualsevol pregunta sobre quin seria el seu futur si les urnes donen la victòria al seu principal rival, Ernest Maragall (ERC). Assegura que només es planteja guanyar. L’alcaldessa és la gran esperança dels comuns.

Més continguts de