“L’alcalde diu «diumenge roig!», i tothom a treballar”

Marinaleda i Herrera, dos pobles veïns antagònics

Milers d’oliveres joves s’arrengleren a banda i banda de la carretera que separa Marinaleda i Herrera. Els cobertors de plàstic blanc que embolcallen els troncs -encara massa tendres per protegir-se sols de les dents dels conills que habiten aquest racó de la comarca de la Sierra Sur, la més pobra de Sevilla- fan que, mirats de lluny, els camps tinguin un aire de cementiri nord-americà. En lloc d’això, les oliveres donen vida a aquests dos pobles agrícoles, separats per menys de 10 quilòmetres de paisatge idèntic però que semblen exponents de dos models econòmics antagònics.

Marinaleda se sosté seguint un sistema gairebé socialista: de repartiment del treball i dels béns igualitari, recolzat en l’economia pública gràcies a l’expropiació als anys 90 de grans extensions de terreny a un duc que van passar a ser gestionades pel poble en una cooperativa. No hi ha luxes -la renda per càpita és la més baixa de la província- però tampoc hi ha atur. Des de l’inici de la democràcia, el municipi, de menys de 3.000 habitants, ha tingut un carismàtic alcalde de la Candidatura Unitària de Treballadors, Juan Manuel Sánchez Gordillo, que arrasa elecció rere elecció. Herrera, en canvi, és un dels tres pobles, del centenar que hi ha en una província dominada pel PSOE, on el PP té majoria absoluta. I el més pobre dels tres.

Les diferències són evidents a primera vista. El que a Marinaleda són murals a favor del dret a decidir, en protesta pels presos polítics o amb la cara del Che fins i tot al poliesportiu municipal, a Herrera són carrers amb llambordins moderns per pacificar el centre i aparadors de botigues. Però el poble comunista té unes infraestructures públiques fora de les capacitats d’Herrera, tot i que té menys habitants: la moderna piscina municipal costa cinc euros l’any als veïns i els camps de futbol són de gespa i estan cuidats per l’Antonio, un antic jornaler que s’ha reconvertit en jardiner per fer casar la feina amb els anys, que ja pesen.

“Aquí es viu molt millor. Hi ha més llibertat, millors escoles, i la gent fa més pinya”, diu la Filo mentre tanca la seva botiga al centre d’Herrera on ven una mica de tot. Va néixer a Marinaleda però en va marxar quan es va casar, i no ho canviaria: “Aquell poble està molt dividit. No et pensis que a tothom li agrada el que fan. Però si no t’agrada te n’has d’anar”. Alguns detractors del model, com el Juan -un altre veí d’Herrera que treballa a Endesa-, ho descriuen com una “dictadura d’esquerres” perquè, afirmen, els veïns fan el que mana Gordillo: “Allà l’alcalde diu «diumenge roig!», i tothom a treballar per a l’Ajuntament”. “Això era abans, home!”, el talla el Joaquín, un petit propietari rural que viu a Marinaleda i creu que “si la gent fa tants anys que el vota deu ser que ho fa bé”. És l’Arturo, qui hi posa pau: “Jo hi aniria a viure, però diumenge li diria a l’alcalde que m’ho descomptés del sou”.

Més continguts de