BARCELONA"La nostra ànima s'inclina a confiar en aquells a qui no coneixem per aquesta raó: perquè encara no ens han traït", assegurava al segle XVIII l'escriptor anglès Samuel Johnson. Hi ha, però, qui és capaç de consumir la confiança ben ràpidament. Mariano Rajoy, per exemple, ha trigat poc més de cinc mesos a desencantar del tot CiU, un sector important de la qual volia veure en el líder conservador un bon recanvi de José Luis Rodríguez Zapatero.
El portaveu del Govern, Francesc Homs, va denunciar poc abans dels comicis del 20 de novembre de l'any passat que la del PSOE havia sigut "una de les legislatures més negres per a l'autogovern" i, en un dinar amb directors de comunicació a porta tancada, l'ara líder de CDC, Oriol Pujol, va aventurar millors relacions amb el PP i un tracte diferenciat. No confiaven en la seva fe autonòmica i sí en un rigor i una seriositat absents en Zapatero. "Haig de pensar que el nou govern, simplement perquè és nou, tindrà una concepció diferent de què vol dir tenir paraula i ser lleial...", afirmava al desembre el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell.
En el trajecte de la confiada CiU s'hi dibuixava un 2012 marcat per una entesa basada en un suport que no deixés sol el PP a Madrid a canvi del pagament dels deutes ignorats per Zapatero. "El primer que [la Generalitat] requerirà del nou govern és la seriositat i lleialtat que el PSOE no ha tingut des del primer instant fins a l'últim", avançava el líder de CiU a Madrid, Josep A. Duran i Lleida. I amb aquest esperit va votar l'increment impositiu de Rajoy i va aplaudir la reforma laboral malgrat el no preventiu en la investidura.
Tot i aquell no hores després, el 23 de desembre, el dirigent d'Unió no va estalviar elogis per al nou govern de Rajoy: "És un bon gabinet, és sòlid, preparat i amb experiència". I va lloar un per un els membres d'un equip que veia "excel·lent" i "molt millor" que executius del PSOE. Artur Mas, més moderat, esperava que el nou govern, liderat per Rajoy, fos "més seriós".
En una conferència de finals de gener, el president va anunciar un "dipòsit a termini" de confiança que "ja veurem en les pròximes setmanes fins a quin punt és possible mantenir". Un dipòsit que havia de durar fins al debat del pacte fiscal. De fet, Duran i altres dirigents de CiU es mostraven convençuts que Madrid inclouria en els comptes del 2012 els deutes pendents. Era l'època en què Homs picava l'ullet a Rajoy perquè "el coratge ha de ser reconegut" en l'impuls de mesures impopulars.
La cimera manté la confiança
"Parteixo de la base que l'actual govern és seriós i pagarà", repetia Mas l'1 de febrer després de reunir-se amb l'homòleg espanyol tot i no tancar acords concrets. Dies després, i malgrat la trajectòria del líder del PP en contra de l'Estatut, insistia: "Rajoy no és Aznar". No era l'hora d'estripar les cartes malgrat el nou objectiu de dèficit que carregava l'esforç a les autonomies. Mas-Colell va abstenir-se al març "a l'espera" de poder negociar els pressupostos amb un govern que, segons Oriol Pujol, "pot entendre millor que algun altre" les reivindicacions catalanes. I demanava paciència per no carregar contra un executiu que no podia fer en pocs mesos "el que no ha fet Zapatero en vuit anys".
Els pressupostos, de principis d'abril, i la negativa a retocar-los, han estat un cop dur a la confiança cega. Només Mas-Colell confiava aquests dies que el PP fos més "seriós" que el PSOE. "L'ofensiva recentralitzadora" denunciada per Homs va acabar d'ensorrar els ponts, tot i que des de Madrid branden encara el "compromís amb Catalunya" i confien en una possible entesa amb CiU. Com ja alertava Aristòtil, "els discursos inspiren menys confiança que les accions".
