Un any de volatilitat a la dreta espanyola

Colón: l’origen de la triple dreta

Colón: l’origen de la triple dreta

La moció de censura que a mitjans del 2018 va posar fi a la trajectòria política de Mariano Rajoy va obrir una etapa de turbulències al PP, amb una cursa per a la successió que va situar Pablo Casado a la presidència. L’impàs a Génova va beneficiar Albert Rivera, que, tot i quedar desdibuixat amb la jugada de Pedro Sánchez per arribar a la Moncloa, pujava en les enquestes fins al 17,4% d’estimació de vot al gener del 2019. Era la segona vegada que el CIS col·locava Cs per sobre del PP, però a partir de la concentració del 10 de febrer a Colón de la triple dreta, l’escenari va canviar. Aquella imatge de Rivera al costat de Casado i Santiago Abascal va ser el punt de partida de l’abandonament del centre de Cs i un precedent que explica moltes de les decisions que el pinyol de Rivera va prendre al llarg de l’any. Vox va aconseguir situar temes a l’agenda i tibar cap a l’extrem l’espectre polític. El PSOE va convocar eleccions quan no va poder aprovar els pressupostos i es va aprofitar de la polarització.

28-A: la fragmentació passa factura

Tres partits amb una mateixa missió que, en campanya, es converteix en promesa: fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa. El precedent andalús ja s’anunciava sense embuts i si una certesa recorria les eleccions del 28 d’abril era que l’extrema dreta irrompria al Congrés, a l’espera de conèixer la magnitud de la tragèdia. La del PP, Cs i Vox durant la campanya del 28 d’abril va ser una lluita per l’estridència contra Catalunya i les manifestacions altisonants, que van desorientar algun candidat. Adolfo Suárez Illana va ficar la pota amb l’avortament i va constatar la capacitat de Vox d’introduir temes al debat que podien fer fluixejar els adversaris. A escala general, les enquestes van pronosticar uns resultats a l’alça per a la formació d’Abascal (24 diputats) i a la baixa per a Cs (57), i algunes auguraven com a plausible la triple aliança per destronar Sánchez. Però la fragmentació va acabar passant factura i milers de vots van acabar sense traducció en escons. El PP (66) en va prendre nota.

26-M: el PP resisteix i lidera els pactes

26-M: el PP resisteix i lidera els pactes

El resultat del 28 d’abril va deixar Cs trepitjant els talons al PP, amb una victòria especialment destacada sobre els conservadors a la Comunitat de Madrid i a Andalusia, i amenaçava amb el sorpasso als comicis autonòmics i municipals del 26 de maig. Casado, que venia dels pitjors resultats de la història del PP, va salvar l’estocada mantenint-se com a primera força de la dreta. Això li va permetre prendre a Manuela Carmena l’alcaldia de Madrid i assolir la presidència de la Comunitat, de la Regió de Múrcia i de Castella i Lleó, però sempre gràcies a la coalició de Cs i el suport de Vox. Alhora que es consolidaven les aliances amb l’extrema dreta, Casado i Rivera es mantenien ferms en contra de permetre la investidura de Sánchez, que fracassava en la negociació amb Podem. El gest desesperat de Cs per facilitar la formació de govern -després de dimissions de càrrecs centristes- només va servir per desorientar l’electorat. Les enquestes desaconsellaven les terceres eleccions al partit taronja.

10-N: Cs s’ensorra i la dreta s’extrema

10-N: Cs s’ensorra i la dreta s’extrema

Rivera havia passat d’anomenar banda Sánchez i els seus potencials socis a prometre que facilitaria la governabilitat si el líder del PSOE necessitava vots per desbloquejar la situació política. Els mals auguris per a Cs el 10 de novembre van portar el PP a pressionar amb la idea d’Espanya Suma per evitar de nou el perjudici electoral del trossejament de la dreta. Rivera s’hi va negar i el resultat va ser no aconseguir superar en conjunt el PSOE i, per al PP, imposar-se definitivament en el flanc del centredreta. Tanmateix, el més beneficiat va ser Vox, que es va endur uns 650.000 vots de Cs del 28 d’abril, segons les dades amb què treballa la direcció taronja. Unes xifres que constaten l’orientació cap a la dreta més dura i la normalització de l’extremisme de Vox, ben vist entre els simpatitzants del PP. El nou any polític, a l’espera de si tira endavant la coalició PSOE-Podem, té com a fites les eleccions gallegues i basques, on es posarà a prova l’efecte Vox i el PP pressionarà per sumar Cs.