L’àrea metropolitana, el somni (impossible?) de l’independentisme
És el flanc dèbil dels partidaris de la República si volen superar el 50% dels vots
BarcelonaL’independentisme s’ha fixat com a objectiu superar el 50% dels vots en les pròximes eleccions i, si vol aconseguir-ho, el seu gran punt dèbil electoral ara mateix és l’àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat que els partidaris de la República Catalana també es compten per centenars de milers en aquesta zona, mai han pogut superar en unes eleccions els contraris a la independència. L’àrea metropolitana segueix sent el somni prohibit de l’independentisme.
En els últims 10 anys, malgrat l’esclat del Procés, la dinàmica electoral entre els dos blocs no ha amenaçat en cap moment amb trencar-se. És cert que l’independentisme ha registrat rècords de suports com per exemple els 720.000 vots (38,5%) de les últimes catalanes o els 685.000 (39,20%) de les del 2015, però mai ha posat en dubte l’hegemonia de l’altre bloc. En canvi, les eleccions generals han sigut el terreny més adobat per a les forces no independentistes. El professor de ciència política de la Universitat de Barcelona (UB) Albert Falcó-Gimeno ho atribueix a dos motius. Primer, que en els comicis al Congrés els partits estatals tenen més capacitat de mobilització, perquè una part del seu electorat considera que la resta d’eleccions tenen “menys importància”. En segon lloc, perquè hi ha un “vot dual” d’una part dels ciutadans que interpreta que a les generals cal votar partits d’àmbit estatal i a les autonòmiques d’àmbit estrictament català. “Consideren que els assumptes que s’han de dirimir en un Parlament autonòmic són diferents dels del Congrés”, resumeix. Seria, per exemple, un votant que a les generals opta pels comuns i a les catalanes per ERC o la CUP. Falcó considera que la fotografia és més complexa que la que suggereix el gràfic. Per exemple, la menor distància entre blocs es produeix quan CiU encara no havia fet el gir independentista, mentre que el vot no independentista es dispara quan guanyaven els comuns fent bandera del referèndum.
La “normalització” de la causa
L’exconsellera i exdiputada d’ERC Anna Simó ha viscut de prop aquesta realitat. Va començar la trajectòria política sent l’única regidora del partit a l’Hospitalet de Llobregat. Ara ERC és segona força al municipi, tot i que encara lluny de la majoria absoluta del PSC. Ella opina que la gran victòria de l’independentisme és que ha aconseguit una “normalització” en aquesta zona de la qual no gaudia fa 30 anys. “Recordo quan muntava paradetes l’any 91, 92 o 93 a l’Hospitalet. No érem gens ben vistos i la gent ens deia: «Vosaltres si guanyeu ens posareu en trens i ens tornareu al lloc on vam néixer nosaltres i els nostres pares»”.
També coneix la realitat de la zona Pilar Castillejo, exdiputada i primera tinent d’alcalde de Ripollet, municipi on a les generals guanya el PSC, però on governa la CUP -en coalició amb altres partits com Podem-. Per a ella el que cal tenir clar en aquesta tessitura és que el municipi no és “socialment” independentista. La clau, defensar que la prioritat és “la transformació” de la ciutat per sobre d’altres qüestions. “No hem tret la bandera espanyola perquè entenem que és més aviat un gest i que potser és més interessant fer altres coses”, conclou.
L’actual cap de gabinet del president de la Generalitat, Joan Ramon Casals, va ser alcalde de Molins de Rei durant sis anys. Admet que l’independentisme no és majoritari a la zona però assegura que es poden captar nous votants apel·lant a dos valors: primer, el vessant democràtic d’aquest projecte polític, és a dir, la defensa que cal poder votar. El segon, el pragmatisme de la gent, és a dir, demostrar als ciutadans que es treballa a favor d’ells. “Jo soc independentista, però la meva feina principal no és ser independentista sinó treballar per a la gent del meu poble”, resumeix.
Blocs estables
Un dels fenòmens que Falcó detecta en les dades és que en els últims anys no hi ha hagut gaire transvasament de vots entre els dos blocs sinó dins dels mateixos blocs. És a dir, ni l’independentisme ni els partits contraris han aconseguit prendre’s gaires votants entre ells. Per exemple, en el bloc independentista, ERC ha substituït l’antiga CiU com el partit més votat. En l’altre bloc, el PSC, Cs i els comuns s’han repartit, per etapes, ser la força més votada. En resum, la gent es mostra més propensa a canviar de partit que de bloc. Així, per a Falcó, “sembla poc plausible” que l’independentisme pugui superar el 50% “sense més penetració” en aquesta zona, on es disputen més vots.
El pròxim examen seran les eleccions catalanes. Els precedents diuen que per a l’independentisme és un bon marc per seguir creixent en l’escenari metropolità, però difícilment per vèncer.
