21/05/2016

Aznar sense treva... fins al cop de porta

2 min
Aznar va criticar ahir la política econòmica de Rajoy.

Delegat A MadridJosé María Aznar és reincident. Cada cop que té una tribuna l’aprofita per passar comptes. Ahir va criticar Mariano Rajoy perquè no ha sigut prou proactiu (o radical) en l’aplicació de les reformes “que Espanya necessita” ni ha posat sota control el dèficit públic. Altres cops ho fa de forma més implícita: pot ser que parli de l’Amèrica Llatina o de literatura però l’expresident, bon coneixedor de com funcionen els mitjans i què n’esperen de les seves aparicions, les deixa anar. Al PP n’estan tips i ahir explicaven que l’únic que n’esperen ja és que estripi el carnet. En la campanya del 20-D no hi va participar i en la del 26-J tampoc ho farà.

El distanciament entre Aznar i Rajoy (el 2003 el va triar de successor i ara li demana que deixi el lideratge del partit) és total i ve d’enrere. No només perquè siguin dos caràcters molt oposats -hiperactiu i rígid l’expresident, i descuidat i poc amic del conflicte qui ho és en funcions-, sinó perquè Aznar mai ha paït la sortida de la Moncloa. L’expresident va viure la seva segona (i megalòmana) legislatura disfrutant de la majoria absoluta i de l’amistat de George W. Bush per “treure Espanya del racó de la història”, però també amb l’angoixa de ser presoner d’un compromís inoportú: el de fer només dos mandats de president. Va plegar jove i després de l’11-M, que va acabar de conferir dramatisme i ressentiment al seu adéu.

La incomoditat amb Rajoy, a qui jutja tou en assumptes com el català, la memòria històrica i l’economia, es va covar des del prinicipi. Felipe González explica que un expresident és com un gerro xinès en un apartament: se li suposa gran valor però ningú sap on ubicar-lo i, en el fur intern, l’amo del pis espera el nen trapella el trenqui en mil bocins. Aznar ja no és un gerro xinès, és una tortura. La comunicació ha desaparegut i l’un mai parla bé de l’altre. La forma com la direcció va apartar a principis del 2015 Ana Botella, l’esposa d’Aznar, de la candidatura a l’alcaldia de Madrid va fer la resta. Rajoy hi volia Esperanza Aguirre perquè no li fes guerra i acceptés Cristina Cifuentes per a la presidència de la Comunitat.

Aznar parla molt i molt alt perquè al PP ja no té qui se l’escolti. És el contrari del que li passa al PSOE a Alfredo Pérez Rubalcaba, que segueix movent-se entre bambolines i es prodiga poc als mitjans. A l’expresident li queden amics (alguns esquitxats per corrupció com l’exalcalde de Pozuelo Jesús Sepúlveda) però no té infanteria. Jaime Mayor Oreja, que en alguna ocasió ha deixat caure que li agradaria fundar un partit a la dreta del PP, o Aguirre ja no són prou forts. I els que estan inquiets ni es volen enfrontar encara a Rajoy (el PP és cesarista: el president fa personalment les llistes sense que li calgui escoltar-se els militants o les estructures territorials) ni es plantegen fer-ho amb Aznar de tòtem. El cop de porta final és només una qüestió de temps.

stats