ELS PROCESSOS INDEPENDENTISTES (15)

La balcanització com a argument del no

La diplomàcia i una federació iugoslava més laxa haurien evitat una dècada de guerra als Balcans

El de Iugoslàvia és un dels exemples preferits per als que van curts d’arguments i volen negar la possibilitat d’independència d’un territori. Resulta útil perquè va acabar en guerra, amb danys humans i econòmics, va posar en voga termes esfereïdors com neteja ètnica i, com que és recent, és senzill d’evocar.

La península dels Balcans, com s’evidencia ara amb el pas dels refugiats del Pròxim Orient, ha sigut una via d’entrada històrica al Vell Continent. Segles enrere la seva posició estratègica la va convertir en terra de frontera entre els regnes cristians i l’Imperi Otomà. Quan al segle XIX la idea de nacionalisme es va estendre per la regió, diferents centres de poder van enfrontar-se entre ells per conquerir territoris i persones. A l’inici del segle XX ja hi havia diversos estats més o menys consolidats, encara que amb fronteres volàtils.

La República Federal de Tito

Acabada la Primera Guerra Mundial, els vencedors van creure que aplegar els estats dels eslaus del sud -d’aquí Iugoslàvia- seria una bona solució per tenir controlada la regió. Així va aparèixer el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Durant la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia va ser envaïda per les potències de l’Eix. En cadascuna de les nacions hi va haver faccions que es van aliar amb el feixisme, o que el van combatre.

Amb la derrota de Hitler, es va establir la República Federal Socialista de Iugoslàvia, presidida per Josip Tito, amb sis repúbliques: Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Montenegro, Eslovènia i Sèrbia, amb les seves dues províncies autònomes, Kosovo i la Voivodina. El mariscal Tito va ser un polític hàbil que va saber aprofitar els interessos nord-americans per situar el país en una calculada equidistància entre Moscou i Washington. Tito, amb el seu comunisme sui generis i la capacitat de crear una certa identitat supranacional iugoslava, va mantenir la República unida fins a la seva mort el 1980.

A partir de llavors, els seus hereus i cadascuna de les Repúbliques, així com les dues províncies autònomes, van voler més poders i van jugar la carta nacionalista per aconseguir-los. El 1991 Croàcia i Eslovènia, les Repúbliques més riques, van proclamar sengles independències després que el sí obtingués àmplies majories en els referèndums convocats. Milosevic s’hi va oposar i es van iniciar els conflictes que van tenir la península Balcànica en guerra una dècada, mentre la resta d’Europa mirava cap a una altra banda.

L’argument que el nacionalisme duu a la guerra -la balcanització- no té en compte que potser per la via diplomàtica avui encara existiria una Iugoslàvia amb un marc federal intern més lax. Al capdavall, l’intent militar de frenar l’autodeterminació croata i eslovena va dur a matances, a nous recels en la població, a l’empobriment, però no va aconseguir que cada República esdevingués un estat perquè la majoria dels seus ciutadans així ho desitjaven.

L’ambivalència sèrbia

Durant les guerres balcàniques (1912-1913) i la Gran Guerra (1914-1918), Sèrbia va ser un far per a intel·lectuals separatistes catalans com Rovira i Virgili o Guimerà. Arran de la Guerra de Iugoslàvia (1991-2001) el referent catalanista va ser Eslovènia i, tot i que menys, Croàcia. El nacionalisme serbi es presentava amb afany imperial i s’assimilava a l’espanyol.

Més continguts de