La batalla pel liderat de la dreta espanyola es refreda

C’s sobreviu al fragor de la campanya però el ‘sorpasso’ al PP, que dóna per fet el triomf, es posposa

La campanya del 20-D just ha passat l’equador i tot està obert. Les enquestes situen el PP primer amb certa comoditat i detecten una dura pugna entre el PSOE, Ciutadans i Podem pel segon lloc. L’amplitud de la victòria de Mariano Rajoy, que es beneficia d’una campanya tranquil·la per al PP -qui els hi havia de dir fa dos anys, quan l’economia no remuntava i els jutges registraven la seu del partit per l’escàndol dels papers de Bárcenas -, és la principal incògnita per resoldre diumenge. El grau de fortalesa dels populars i la situació dels altres tres grans condicionarà els acords que, aquest cop sí, seran necessaris per apuntalar majories i no convertir el Congrés en l’epicentre de la inestabilitat.

La batalla a l’esquerra és dura i sovintegen els desqualificatius per les portes giratòries o el populisme. La situació del PSOE -i el que li pot venir després d’anys de crisis mal resoltes- hi afegeix dramatisme. A la dreta, les coses són diferents i, tot i que també hi ha una fractura en dos blocs dins aquest camp -en aquest cas, més generacional que territorial o ideològica-, la batalla pel liderat es refreda. I s’ajorna.

C’s i Podem són partits veler, àgils i també dèbils, mentre que el PSOE i el PP són transatlàntics als quals costa maniobrar però també difícils d’enfonsar. És el fenomen dels últims mesos a les enquestes. Fa un any Podem estava enfilat i amenaçava en solitari el bipartidisme. Va recular i, gràcies a un còctel d’interessos i necessitats, va aparèixer amb força Ciutadans. Els sondejos mostraven fins fa unes setmanes un triple empat entre ells, el PP i el PSOE que ara s’ha esvaït.

El partit d’Albert Rivera va celebrar ahir el míting central de la campanya a la plaça de toros coberta de Vistalegre, al sud de Madrid, al popular districte de Carabanchel. Deu mil persones, almenys un terç de les quals vingudes d’altres punts de l’Estat (especialment Catalunya, el País Valencià i Andalusia), el van escoltar defensar la seva alternativa de govern. Rivera, un polític amb un discurs per a un gran públic -“gent normal que fa coses extraordinàries”- que no es vol complicar la vida ni està gaire polititzat (és també el cas de molts dirigents del seu partit fins fa ben poc), amania el seu discurs amb cites de Gandhi, Kennedy, Paulo Coelho i Victor Hugo. De l’últim va citar que “no hi ha res més poderós que una idea a la qual ha arribat el seu temps”. Ahir, però, els dirigents no amagaven que potser l’hora de governar no ha arribat del tot, però que sí ho ha fet la de fer el salt i posicionar-se. El candidat taronja ha interioritzat que no guanyarà i que un pacte a tres amb el PSOE i Podem, “que té com a model els pitjors països, com Grècia i Veneçuela”, i “pacta amb Bildu”, no és operatiu. Tampoc vol pactar amb Rajoy ni governar-hi si no és el primer. Els escenaris són dos: o una coalició PP-PSOE (li aniria bé ser a ell segon per espolsar-se la pressió i abocar un socialisme desesperat a l’acord) o permetre la investidura de Rajoy i que governi en precari.

Són dues possibilitats que aboquen a una legislatura curta, que permetria al líder de C’s posicionar-se i formar els seus quadres des de l’oposició per presentar batalla per a l’hegemonia conservadora (també centrista i liberal) a les pròximes eleccions. Dijous explicava que, en aquest context, des de l’oposició es podien liderar canvis institucionals.

Ahir el líder de C’s es va donar un bany de masses refermant el seu potent lideratge. Una altra catalana, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també s’enduia ahir gairebé tots els aplaudiments a l’acte de Podem a Madrid. Pensar en una dreta i una esquerra espanyoles a mitjà termini liderades per catalans engrandits -per l’onada del procés l’un i la de la indignació l’altra- no és descabellat. Si de cas, és paradoxal que això passi en un context de “desconnexió”.

La cap de l’oposició a la cambra catalana, Inés Arrimadas, va presentar Rivera com un home forjat al Parlament (el va pintar quasi com un teatre d’operacions bèl·liques) a base d’intervencions “magistrals” preparades en dos minuts i “que deixaven Àrtur [amb accent] Mas assegut a l’escó sense res a dir”. Un “líder” com dels que ja no en queden i que “ha rebut amenaces de mort, escraches i ha afrontat sol debats agressius perquè és valent i ho pot tot”.

Més enllà de les virtuts de Rivera i que Ciutadans és, segons Toni Cantó, l’oportunitat de “votar per primer cop l’opció que no és la menys dolenta” (cal preguntar-se què pensava el 2011 quan era cap de llista d’UPyD per València), el partit continua evitant els temes ideològics. Ahir buscaven transmetre “valors” i “èpica”. Rivera va afirmar que els votants d’altres forces no són “els enemics” perquè no fa “ni bàndols ni política porqueria”. El públic, que semblava que estigués al futbol i cridava “ Yo soy español, español, español… ” i “ Este partido lo vamos a ganar ”, gaudia de la novetat. “No mirem a dreta o a esquerra, sinó endavant”, deia el cap de llista.

Els fets els allunyen del centre

En qualsevol cas, els ciutadans, no només els que militen al seu partit, situen Rivera cada cop més a la dreta. Segons el CIS, en una escala de l’1 al 10, fa un any li posaven un 5,14, a prop del 4,62 del PSOE. Al del novembre, un 6,37. Lluny del 8,26 del PP, però clarament ubicat al camp conservador. Els últims suports a la formació, com ara Aleix Vidal-Quadras, haver avalat una intervenció militar terrestre a Síria i la tebior amb la violència de gènere no el transporten a la centralitat a la qual solen apel·lar els dirigents.

I, davant de tot això, què hi diu Rajoy? Doncs entra en poques guerres més enllà de despatxar Ciutadans amb l’argument de la inexperiència i la poca preparació per governar. El president espanyol, des de Las Rozas, va carregar contra els que diuen “Voteu-me perquè no he fet res malament” i va lamentar que, al cap i a la fi, “tampoc han fet res de bo”. Per a ell, la formació de Rivera és un producte del màrqueting i Espanya no pot caure ni en el populisme de Podem ni ser víctima de la “inexperiència” de C’s en un moment clau. A les pròximes ja en parlarem.