La biografia no espatllada de Jordi Pujol

Barcelona“Us confessaré...” Quan Jordi Pujol es posa a confessar pot generar un terrabastall a la política catalana. Però ahir no tocava una confessió com la fortuna oculta del 2014. En tocava una de diferent: estava desconcertat per l’homenatge que l’entitat Amics de Jordi Pujol li va fer a l’auditori de la institució cultural CIC, una glossa a la seva figura i obra per reescriure una biografia no espatllada de l’expresident.

D’amics en tenia molts, en una sala entregada: hi havia la seva dona, Marta Ferrusola, alguns dels fills (Josep, Pere, Oleguer), consellers dels seus governs i polítics retirats (Joana Ortega, Joan Rigol, Núria de Gispert) i en actiu, com Xavier Trias i Carles Campuzano.

L’acte tenia un missatge clar: res taparà l’obra de govern de Pujol, que l’expresident va cridar a preservar. En una llarga metàfora -basada en un conte de Manuel de Pedrolo-, Pujol va parlar de les “petjades” -traduït: l’autogovern i les competències aconseguides- que “el vent del desert [el 155] no esborrarà”. Un bé a preservar per sobre de tot, va deixar clar l’expresident: “Hi ha unes petjades que si ara no hi ha gent que torna a seguir-les realment se les endurà [el vent]”. Traducció lliure: recupereu l’autogovern abans que el destrueixin del tot.

Si una cosa va quedar clara és que les petjades són obra de Jordi Pujol, tan elogiat que fins i tot se’n va sorprendre: “No soc el Pujol tan brillant que dèieu”, va dir, després de confessar (segona confessió de la vetllada) que “personalment” se sentia “insatisfet i dolgut”.

Per què dolgut? Un espectador aliè a la història de Pujol difícilment hauria entès l’afirmació, en un discurs precedit per set intervencions que semblaven haver congelat el temps el 2003, quan va acabar el seu llarg mandat, com si, enmig d’un Good bye, Lenin! a la catalana, ningú pogués fer referència a la caiguda.

Hi va haver talent en els eufemismes: “les vicissituds de la vida”, obra d’Artur Mas, excusant la seva absència per escrit, “altres circumstàncies”, “arestes cantelludes”... Només dos oradors van parlar-ne explícitament: el presentador de l’acte, Carles Duarte, va referir-s’hi per dir que quatre anys després tocava reivindicar l’obra de Pujol. I el professor emèrit de la URV Josep Maria Roig ho va fer per deixar entreveure que no n’hi havia per tant: “Puig i Cadafalch, Companys, Irla, Tarradellas, Puigdemont, tots van conèixer l’exili sent president. No és estrany que un president de la Generalitat o un familiar pensi en aquesta possibilitat i com a bon previsor col·loqui un capital a fora. Potser no és ètic, però sí comprensible”.

No era un dia d’ombres. L’important era, com va dir la companya d’activisme de Pujol i exdirigent d’Unió Guiomar Adell, honorar Pujol per una llarga tasca “que la història no podrà ignorar”. No se sap si la història absoldrà Pujol. El que és segur és que els seus amics ja ho han fet.