El bloqueig no estova els partits de l’‘statu quo’ en relació al procés

MadridLes eleccions del 20-D no van resoldre la governabilitat d’Espanya. Els quatre grans partits (hegemonia del PP per damunt de C’s a la dreta, i dura pugna entre el PSOE i Podem i les confluències a l’esquerra) segueixen amb el més calent a l’aigüera tres mesos després. Mariano Rajoy ha quedat en fora de joc, més aïllat que mai, però, tot i la remor que fa que circulin noms per succeir-lo, la direcció del PP s’hi ha lliurat. Abans de tirar la tovallola i fer un pas enrere, el president en funcions buscarà la segona volta el 26 de juny. Pedro Sánchez ha sigut hàbil. Ha aconseguit consolidar la posició, ajornar el congrés del PSOE i tancar un acord amb C’s. Ara pressiona Podem perquè s’hi adhereixi sense fer concessions. Les dues coalicions que hi ha damunt la taula són el govern regenerador liderat pel PSOE i arraconant el PP -que tindria capacitat de vetar reformes constitucionals a les Corts- o el tripartit d’ordre entre socialistes, populars i liberals, per bé que sense un president clar.

Les noves eleccions poden alterar equilibris i jubilaran Sánchez o Rajoy per resoldre la situació. En aquests tres mesos, i en els que vindran, el plet català (“problema de convivència” per al PSOE i C’s, i “desafiament” per al PP) seguirà present als discursos i a l’agenda de prioritats, però sense ser objecte de negociació. L’Estat continua alimentant la via unilateral. Els partidaris de l’acord no fan forat malgrat que les enquestes els detecten.

Un front del no de 253 escons

Podem és, per ara, qui menys possibilitats té de condicionar la governabilitat. Davant dels 65 diputats (69 si hi afegim els quatre valencianistes de Compromís) de la formació lila i les seves confluències hi ha ara un bloc rocós de 253 escons (els de PP, PSOE i C’s) que consideren que la sobirania nacional espanyola és absolutament innegociable -d’aquí que marginin ERC i CDC en les converses- i que es tanquen en banda a un referèndum però també a reformes ambicioses.

Els tempteigs i acords d’aquests tres mesos, que els negociadors concedeixen que no seran gaire diferents després d’unes noves eleccions, han deixat tres evidències en relació a la carpeta catalana.

La primera és que el pacte entre el PSOE i Ciutadans deixa la tercera via i el seu futur a curt i mitjà termini només en mans de l’esquerra alternativa. Quan Pedro Sánchez i Albert Rivera proclamen que el seu pacte és “ferm” i té vocació d’anar més enllà, enterren una mica més la via federal que en algun moment el PSOE -el PSC sempre- defensava. L’acord signat compromet una reforma constitucional limitada que en cap cas estaria encarada a resoldre la singularitat nacional de Catalunya o el seu finançament. Segons els liberals, a més, posa en qüestió el model d’immersió. El pacte compromet els dos partits contra qualsevol tipus de consulta a Catalunya.

El PSC, que en el seu dia va defensar el referèndum acordat, acata el pacte i afirma que la consulta només seria possible si els catalans rebutgessin una nova Constitució. Exemple de tot plegat és que l’única concessió de Sánchez ha sigut escenificar un diàleg amb Carles Puigdemont per dir-li que no. Diàleg que Rajoy s’estalvia a l’espera que sigui el president català qui faci el pas.

La segona evidència és que el PP no es mou. El seu és un govern en funcions, amb poca iniciativa i que fa que el Tribunal Constitucional, controlat pel PP i el PSOE però amb majoria conservadora, actuï de dic per trencar les onades del procés i preservi una certa unitat política.

Podem esborra la línia vermella

Podem es va comprometre el 20-D a defensar el dret a decidir i En Comú Podem hi vinculava qualsevol acord. En la batalla pel relat amb el PSOE, però, Pablo Iglesias ha esborrat les línies vermelles. Proclama que no hi ha una alternativa millor al referèndum, però evita posar-lo de condició. Si apareix, el plet català serà l’excusa per fer detonar l’agònica negociació amb Sánchez.

Per ara, la defensa del referèndum només té pes a Catalunya.

Rajoy està en funcions però no abandona els tres fronts de resposta

El Constitucional es converteix en l’únic fòrum de debat

El TC té com a gran assumpte el plet català. La comissió de procés constituent o la conselleria d’Exteriors estan sent escrutades pels seus magistrats, així com les lleis de caràcter social. En la campanya del 27-S, a més, el govern espanyol va decidir convertir-lo en una mena de sala penal per actuar contra qui el desacati. El Suprem i el TSJC instrueixen les querelles del 9-N.

La clau de la caixa esdevé arma llancívola

Catalunya recapta només un 5% d’impostos i això resta capacitat per a un pols llarg. L’Estat ha convertit les finances en el gran ariet, conscient que bona part de la base independentista no vol assumir segons quin sacrifici. Oriol Junqueras manté el diàleg amb Cristóbal Montoro però sense grans perspectives d’èxit, més enllà d’impedir una fallida que no convé a ningú.

El front exterior i el de la societat civil unionista

Les 129 ambaixades espanyoles segueixen propagant el discurs contra el procés i tancant les portes que poden al Govern. García-Margallo s’hi aplica a fons i Rajoy també vol que ho facin els seus ministres més polítics. També és a l’agenda mimar entitats com Societat Civil Catalana en determinats mitjans i en boca de líders d’opinió unionistes per prestigiar-la.