Els calçotets dels pares per defensar la Constitució

Èpic, heroic, transcendent. Podem dedicar tots els adjectius grandiloqüents possibles als esdeveniments d'aquesta setmana al Parlament, però hi ha detalls que ens recorden que la vida flueix amb les misèries i rutines de sempre. Per això, ahir seguia fent pudor de fems del zoo, fins i tot més que de costum. "Avui fa massa pudor", em confirma el mosso que vigila l'entrada principal entre Audis oficials. Poc després de dir-m'ho, sona el timbre que l'avisa de la sortida de Núria de Gispert i, amb la flaire de caca d'animals exòtics, l'agent la saluda marcialment.

La vida continua també per a l'Àngel, un empleat de la cambra que ha penjat un cartell anunciant que es jubila i que divendres convidarà tothom que vulgui a fer una copa de cava al bar. Els fotògrafs dinen al bar de la cambra perquè sembla que han abaixat els preus. Hi ha parelles de turistes que han trencat el setge dels mossos i fan fotografies del replà del Parlament.

Són els esdeveniments mundans de la planta baixa. Al pis de dalt, els periodistes fan guàrdia, corren pels passadissos carregant càmeres, micròfons i gravadores per arribar a temps i agafar les declaracions dels portaveus. "Us trec la Camats, us trec la Camats, us trec la Camats", repeteix el cap de premsa d'ICV.

Sovint, quan volem ser solemnes, recordem els pares. Això és el que van fer Rocío Martínez-Sampere (PSC) i Santi Rodríguez (PP) per defensar Espanya. Sampere va dir: "El meu pare em va dir ahir que cal recordar qui som, a què ens devem i el valor de la democràcia". Rodríguez també va advertir que preuava "l'estat de dret" que li van deixar els seus pares i va citar Josep Pla: "El catalanisme no hauria de prescindir d'Espanya. Fabriquem molts calçotets, però no tenim pas tants culs". El PP va demanar que es llegís en veu alta una proposta seva en què demanava que el Parlament complís "amb la legalitat i la justícia". CiU i ERC hi van votar en contra.

La decisió d'aquests dos partits va merèixer els aplaudiments dels assistents convidats per l'Assemblea Nacional, però a mi em va deixar amb un esglai al cos: suposo que d'això tracta el camí cap a al terreny desconegut que tantes vegades esmenta Artur Mas.

Uriel Bertran i Ramon Espadaler també van ser ovacionats pels convidats. Bertran, que es referia als diputats de CiU com a "compatriotes", va assegurar que "la comunitat internacional espera la Catalunya independent". Espadaler va parlar de l'herència que deixarem als nostres fills, i les grades de convidats van tronar com si el diputat d'Unió fos Rihanna al Palau Sant Jordi.

Ciudadanos també van demanar que es llegissin punts de les seves propostes de final de curs. De fet, el ciudadano Jordi Cañas va protagonitzar la gamberrada de la jornada pujant a l'estrada, fent cruixir els ossos de les mans i començant la intervenció amb una cita bíblica, a l'estil Tarantino.

Les votacions de les resolucions van durar més de dues hores i em vaig quedar absort amb l'encès i l'apagat dels colorets al mapa electrònic de l'hemicicle. Vaig arribar a la conclusió que, comparant colors verds i vermells, els dos partits que votaven més vegades en contra l'un de l'altre eren Iniciativa i el PP.

Marxo del Parlament amb els ulls encara que em fan pampallugues i em sembla que ho somio, però no: a l'Arc de Triomf, un grup de joves amb el xandall del DiR parlen del 1714 i les tropes de Felip V. Potser la vida flueix igual, però ara amb un sentit més històric.

Més continguts de