Així són els candidats catalans del 25-M

Ramon Tremosa (CiU): Solvència vs. polifonia

Economista acadèmic distanciat del dogma. Eurodiputat dels més pencaires. De formes britàniques. Solvent. Rigorós. Sense estridències. Àgil. Constructor -¿recorden la força de Romeva, Tremosa i Junqueras junts?-. La trajectòria i l’ànima de Ramon Tremosa són el millor argument de CiU per guanyar. El seu taló d’Aquil·les és la polifonia. El conseller Vila abaixa el to; per Unió, Sedó ja no hi és, tot i que el recanvi (Gambús) matisa, i Duran fa de cap de l’oposició. Això afecta la nitidesa i la credibilitat del missatge a peu de carrer. Que als partits hi hagi pluralitat d’ànimes suma: bon termòmetre de salut interna i essencial de portes enfora. Però resta quan les sensibilitats s’expliquen per càlcul personalista. El 25-M també és una decisió sobre la vella i la nova política; entre el somriure i l’enuig; entre el model Areny de Noguera (Tremosa) i Alcampell (Duran).

Josep Maria Terricabras (ERC): Renovació i veterania

El 25-M també visualitzarà maneres diferents de respondre a la desconfiança envers els partits. Els uns obren portes i busquen a fora: tornar amb la gent, la majoria social i els referents; els altres castiguen i fan fora els que discrepen. Dues maneres d’entendre la partitocràcia. Junqueras va ser candidat a Europa sense ser del partit. També Alfred Bosch, i ara Josep Maria Terricabras. Partit obert o tancat? Si els partits volen ser resposta i solució, aquestes actituds no han de ser aïllades i sí més valentes. Terricabras no és jove, però és regeneració. No farà de la política una “professió” per “sobreviure”. No necessita aferrar-se tota una vida a un sou públic. S’ha construït una reputació i una trajectòria ètica al marge de la vida pública. Una nova política també passa per incorporar pensadors, humanistes, artistes, escriptors, poetes... en definitiva: més ànima!

Javi López (PSC): Driblant la crisi interna

Vint-i vuit anys, republicà, professor universitari. Presumeix de victòria a les primàries del seu partit, tot i haver guanyat amb el vent de l’aparell a favor. Javi López vol ser el contrast a la dimensió desconeguda d’un PSC mesell amb el PSOE, desafiant amb els discrepants, procliu a utilitzar políticament l’agressió a Navarro i promotor de primàries made in Pakistan o de photo ops del brindis amb Camacho i Rivera. El guió dels últims mesos sembla dissenyat per qui vol portar el partit a l’abisme. El candidat dels socialistes catalans s’ofereix com l’antídot a la fragilitat de la seva organització. Creu que poden guanyar el 25-M i “iniciar un canvi de cicle electoral”. Per això necessita com l’aire que respira l’ ethos -la credibilitat i la reputació- extern. ¿N’hi haurà prou amb la foto de l’abraçada de campanya amb Martin Schulz -i no les actituds dels mateixos líders del PSC- per construir confiança, convèncer i seduir les persones?

Santiago Fisas (PP): El confort de la grisor

Santiafo Fisas. 66 anys d'ordre. Passió pel golf i el Liceu. ADN ideològic definit pel Centre Català i Centristes de Catalunya. Des del 1996 viu al seu pont aeri particular: primer Madrid amb Aznar i la ministra de Cultura més aristocràtica (Aguirre) i després Barcelona, per liderar la candidatura municipal. Però torna ràpidament al Madrid aguirrista després de no complir expectatives al cap i casal per acabar enfilant la prejubilació entre Brussel·les i Estrasburg. Lleialtat i obediència a l'ànima del partit i l'aparell. Ben relacionat. Sempre hi és. Sobrevivent i realista. Prefereix el tercer nivell, on es viu menys exposat, es passa més desapercebut i on els gestors estan millor. Els propis no en parlen malament. Parla bé anglès, francès i té nocions d'italià. El seu nom no encapçala els rànquings d'europarlamentaris més treballadors. La penombra gris és la seva zona de confort.

Ernest Urtasun (ICV-EUiA): Un bon hereu de Romeva?

Que el partit de l’essència participativa -Iniciativa- convencés només el 25% del seu cens per implicar-se en les primàries de les europees visualitza el grau d’adhesió que avui desperta la política. Mala notícia que el compromís amb el servei públic cada cop interessi menys. Les primàries confrontaven dues ànimes: l’ahir (amb tots els respectes per a Salvador Milà) i l’avui, el demà i l’aparell (Ernest Urtasun). El model Raül Romeva (jove, molt preparat i europarlamentari català pencaire) ha estat un èxit. L’elecció va pivotar sobre la continuïtat d’una manera de fer i de ser. Urtasun és economista, membre dels equips de Joan Herrera -al partit- i de Romeva -al Parlament Europeu- i diplomàtic de carrera. Iniciativa, com el PNB, és dels partits amb les elits més ben formades. I també de les que menys somriuen. Avui la direcció d’ICV és dels joves. El relleu generacional i de talent funciona. Respiren: les CUP no es presenten el 25-M.