Unes eleccions espanyoles cal analitzar-les, principalment, en clau espanyola. Són per saber qui ha de governar Espanya. I el ciutadà, molt raonablement, respon al que se li pregunta i no és adequat forçar la interpretació de què ha volgut dir en funció de la pregunta que al sobiranisme li agradaria que hagués respost. Però l’excepcionalitat de la situació política catalana obliga a fer una lectura dels resultats en aquest segon pla, sobretot perquè, al marge de si és poc o molt legítima, sí que formarà part d’un relat que influirà aquí i a Espanya. I, des d’aquest punt de vista, què es pot dir sense violentar la voluntat de l’elector?

En primer lloc, des d’una perspectiva sobiranista, s’ha de dir que no hi ha res com tenir unes expectatives baixes perquè una derrota no faci mal. Per al sobiranisme, podria haver anat pitjor. De fet, es temien resultats pitjors. I, en la suma del total de diputats i de vots, gràcies al progrés d’ERC i juntament amb Democràcia i Llibertat -descomptant la pèrdua de vots pel fet de no mantenir l’aliança entre ells-, s’han salvat els mobles passant de 19 a 17 diputats.

En segon lloc, també des de la perspectiva del procés independentista, l’alleujament passa, molt especialment, per haver-se allunyat la pronosticada i temuda victòria d’uns C’s que ells mateixos havien lligat a la mort del sobiranisme. La possibilitat que quedés en primer lloc, com assenyalaven algunes enquestes, s’ha fos. A més, l’unionisme del 2011 recula respecte de l’actual bloc contrari al dret a decidir, passant dels 25 diputats de PP i PSOE de fa quatre anys als 18 de la suma de PP, PSOE i C’s. I, encara, els partits pel dret a decidir s’emporten 29 dels 47 diputats.

En tercer lloc, segueix sent cert que Catalunya vota de manera radicalment diferent de la resta de l’Estat. L’ordre en què es vota a Catalunya, quant als partits estatals, és gairebé l’invers. Impossible negar l’impacte de la lògica espanyola en els resultats. Però aquí es llegeix la realitat espanyola a l’inrevés d’allà.

Vist tot plegat, queda clar que el sobiranisme s’havia emborratxat amb les mobilitzacions i que, mentalment, havia fet Pasqua abans de Rams. Amb més calma, analitzarem les conseqüències dels resultats, que, si bé no m’atreveixo a dir que hagin estat una galleda d’aigua freda, sí que obligaran a tocar de peus a terra. I això, per a un català, sempre és bo.