Unitat davant el judici i errors del 10 d’octubre

Puigdemont ha pronunciat una conferència a Londres, on ha contestat preguntes dels ciutadans

Mal dia perquè l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont arribés a Londres, tot i el sol que va lluir. La política britànica viu moments prou tensos -si bé no tant com a Catalunya l’octubre del 2017, bàsicament perquè les batusses aquí són retòriques i perquè ningú fa presoners, ja siguin leavers o remainers- i la seva presència a Westminster no va despertar tant de rebombori com sí que hauria generat si els tories no s’haguessin entestat a convertir l’entrada de la Casa dels Comuns en un riu de sang dels companys de bancada.

Però Puigdemont sempre se’n surt, i deixa anar un titular o dos: coses de l’ofici. Londres, però, és una ciutat que de vegades li mostra una certa hostilitat. Ja li va passar quan va fer una conferència a la Chatham House quan encara era al Palau de la Generalitat i els trens anaven a xocar però ningú creia que arribaria la topada. Llavors va tenir un parell de preguntes incòmodes i fins i tot maleducades dels que, com Miriam Tey, de Societat Civil Catalana, consideraven que estava entestat en la idea del referèndum.

Ahir al vespre, després d’una breu conferència al Frontline Club -una prestigiosa institució que defensa el periodisme independent i la llibertat d’expressió-, Puigdemont també va ensopegar amb interlocutors incòmodes, durs, però que no li van faltar al respecte.

Teresa Vidal, una “mala catalana de Roses”, com es va definir, li va demanar què havien de fer tots els que no volien la independència. Puigdemont no només li va respondre que coneixia molt bé Roses -“M’hi vaig casar”-, sinó també que havia de respectar la decisió que es prengués democràticament: “Com jo la respectaria”.

Però, esclar, es referien a referèndums legals i vinculants -com a mínim Puigdemont-, en què tota la població se sentís cridada a participar. De moment és un somni. L’independentisme no hi renuncia, va afirmar l’expresident, però tampoc a la “via unilateral”. Potser l’any vinent caldrà tornar-hi, va insinuar.

Quan s’acabi el judici? La pregunta sobre l’endemà l’hi va fer l’advocat de Clara Ponsatí, Aamer Anwar; tots dos eren a l’acte. I Puigdemont va aprofitar l’avinentesa per parlar de la necessària “unitat” de l’independentisme i per recordar els presos i els qui fan vaga de fam. “Parlem sobre quina mena d’estratègia o de reacció hem de fer quan comenci el judici -va dir-. Públicament, és l’única cosa que puc dir. Que ho estem discutint”. Res de nou. La unitat, de fet, la discuteix l’independentisme des del primer dia.

I va entonar un mea culpa. A preguntes de Carles Suàrez, de l’ANC Anglaterra, que volia saber què faria si tingués la màquina del temps i pogués tornar al 10 d’octubre del 2017, l’expresident va dir: “Vaig decidir suspendre la declaració d’independència per obrir una oportunitat al diàleg. En les nostres converses amb el govern espanyol van exposar la voluntat d’iniciar-les. Però em vaig equivocar”. Suàrez va demostrar que les preguntes més incòmodes sempre són del propi bàndol. Com les entoma Theresa May.

Més continguts de