BARCELONAHi va haver un temps en què tothom ens mirava. A Madrid les rodes de premsa tenien més accent català que mai. No només per la nombrosa colònia periodística catalana que -fruit d'un ecosistema mediàtic singular- fa feina a la capital de l'Estat, sinó sobretot per l'agenda. No hi havia ple en què l'ordre del dia del Congrés no inclogués una proposició de llei arribada d'un Parlament on els seus líders somniaven a canviar les regles del joc ("Catalunya considera que Espanya és un estat plurinacional", proclamava l'Estatut que Madrid va retallar sense miraments) o una iniciativa de les balances fiscals, l'opa de Gas Natural a Endesa, les seleccions, l'aeroport del Prat o els papers de Salamanca .
Eren els anys del zapaterisme, especialment la primera legislatura -entre el 2004 i el 2008-, que van marcar definitivament l'Estatut. Després del plom aznarista arribava al poder un president sense les herències de la Transició, que es reclamava federalista, que liderava el PSOE gràcies al PSC i que va ser investit a la primera amb els vots d'ERC i ICV. I CiU es moria de ganes de pactar-hi. Per fer trontollar el tripartit, sí, però també per provar sort i tornar-se a implicar en la governabilitat.
El PSC estava envalentit i exhibia capacitat de condicionar el PSOE. Menys de la que satisfà el sobiranisme però més de la que tolera qualsevol més avall de l'Ebre. Alguns, com el ministre Jesús Caldera, diputat per Salamanca i clau en l'ascens de Zapatero i el seu pas per l'oposició, es van empassar gripaus com el retorn dels papers espoliats.
Als acords amb els partits catalans (el PSOE va aprovar els pressupostos amb ERC i ICV i lleis importants amb CiU) s'hi afegia un clar interès del PP. Una passió catalana que ja no es va atenuar fins als últims dies polítics de Zapatero. En això sí que l'estol mediàtic que acompanyava Mariano Rajoy feia pinya. I el cap de l'oposició i el seu partit denunciaven cada dia el "catalanòfil" Zapatero i contribuïen així a engreixar els assumptes catalans.
Als bars i als taxis
L'Estatut, lògicament, però també assumptes com la suposada persecució del castellà a Catalunya, la influència d'ERC i els seus líders Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, els interessos crediticis condonats per La Caixa al PSC i les propostes de finançament que anaven sorgint de Catalunya omplien pàgines i pàgines i tertúlies i tertúlies. De la política catalana se'n parlava com si res als bars i als taxis.
Alguns mitjans hi van contribuir de manera decisiva. Locutors com Federico Jiménez Losantos, aleshores l'estrella de la Cope, i Carlos Herrera, d'Onda Cero, feien fortuna i, en algun cas, es guanyaven querelles i sentències judicials en contra. I el dia que s'aprovava l'Estatut al Congrés, El Mundo -sempre original- va tunejar tot el diari amb articles del text català. Era el centre del debat i el taló d'Aquil·les de Zapatero. Fins al punt que aquell federalisme inicial va acabar convertit en una caricatura grotesca.
Catalunya va ser al centre. Però també va ser l'ase dels cops.
