La gran coalició hiberna esperant el rànquing de les urnes
Cap de PolíticaPedro Sánchez necessitava ahir erigir-se en l’alternativa a Mariano Rajoy. El va collar fort i en va sortir airós. El seu objectiu davant les càmeres era consolidar aquesta posició com ho va saber fer el 1993 José María Aznar en el cara a cara amb Felipe González, ja aleshores moderat per Manuel Campo Vidal. El periodista no canvia però el paisatge polític sí: l’Espanya del bipartidisme s’acaba, tot i els intents de PP i PSOE de fer veure que aquí no ha passat res.
Per què Sánchez ho tenia ahir més difícil que l’exlíder del PP? Perquè diumenge les urnes podrien evidenciar que el debat televisiu era una ficció i que la realitat és una altra cosa. És a dir, que la força del PSOE ja no és la que era -alerta a la frontera psicològica dels 100 diputats- o, fins i tot, que perd el segon lloc del podi en benefici de Podem o Ciutadans. Si passa això, emergirà un dels escenaris que la premsa madrilenya silencia aquesta campanya: el de la gran coalició.
Catalunya com a pretext
Tot i que el Madrid del poder ha especulat molt sobre un pacte PP-PSOE, ara són pocs els que el demanen en públic, si bé la previsibLe fragmentació del nou Congrés pot fer que torni a aparèixer.
Fins diumenge els socialistes necessiten aferrar-se a la bandera del canvi. Però si punxen i deixen de ser la principal força de l’oposició, als dirigents de Ferraz aquest camí cap a la Moncloa se’ls farà més planer. El principal argument que faran servir és el de frenar conjuntament el procés sobiranista i el referèndum que reclamarà Pablo Iglesias. A Susana Díaz, a qui li tocarà assumir en un futur el lideratge si es confirmen les enquestes per al 20-D, la situació l’ajudaria a governar amb menys pressió a Andalusia. A més, amb un president en retirada, tenir un vicepresident socialista fort pot ser un al·licient per a la recuperació del partit. Sánchez ha posat tota la carn a la graella. Si no se’n surt, deixarà pas a un nou líder i a una nova estratègia. La gran coalció?
