L’ESCENARI POSTELECTORAL

El Parlament més fragmentat d’Europa

Només Croàcia supera en nombre de partits un Congrés conquerit per les formacions regionals

Quatre eleccions en quatre anys han fet que el Congrés de Diputats s’assembli una mica més als Parlaments d’arreu d’Europa. El bipartidisme s’ha enterrat definitivament per abraçar la pluralitat parlamentària amb totes les complicacions que això comporta. Però ha passat a l’extrem oposat. El Congrés s’ha situat al capdavant dels Parlaments més fragmentats de la Unió Europea. Després del 10 de novembre, hi ha 16 partits amb representació parlamentària. Només Croàcia, amb un sistema parlamentari particular amb una alta representació de les minories, supera l’estat espanyol. Fins ara, el rècord el tenien els Països Baixos i Bèlgica. I un dels motius que explica aquest mosaic és que el Congrés és actualment el Parlament amb més partits d’àmbit no estatal -és a dir, propis d’una regió concreta- juntament amb Bèlgica, que, de fet, no té partits estatals.

De les 16 formacions polítiques que han aconseguit representació parlamentària en aquestes últimes eleccions, 11 no són d’àmbit estatal. Bèlgica en té 12 però és un estat federal, tots els seus partits són o bé francòfons o flamencs o de la minoria alemanya, cosa que fa que, per exemple, hi hagi dos partits verds amb la mateixa agenda política però d’origen territorial diferent. La forta presència de partits que provenen de les autonomies sempre ha sigut una característica del Congrés espanyol, on històricament sobretot els partits catalans i bascos hi han tingut una representació important. Aquestes últimes eleccions, però, han suposat l’entrada de la CUP, Més País o Terol Existeix, així com el retorn del BNG. A això cal sumar-hi la representació de Coalició Canària, Compromís -aquest cop dins de Més País-, Navarra Suma i el Partit Regionalista de Cantàbria. Pels pèls n’ha quedat fora el partit de representació de la comunitat musulmana de Melilla, Coalició per Melilla.

La força de l’eix territorial

En aquesta tendència Espanya només es pot comparar amb països com el Regne Unit o Bèlgica, on hi ha pluralitat nacional, sentiments identitaris potents i una elevada descentralització administrativa i política. A França també hi ha molts partits però agrupats en grans coalicions, on el regionalisme no té la mateixa força tot i la tendència creixent a Còrsega. A Espanya, el trencadís de colors no l’explica un sol factor, però Catalunya hi té certa influència. No només perquè de la desena de partits d’àmbit no estatal és l’autonomia que n’aporta més (3), sinó també perquè la discussió política en les últimes cites electorals s’ha centrat cada vegada més en l’eix territorial, amb Catalunya al centre: “L’eix territorial s’ha convertit en l’eix vertebrador de la política espanyola, ha passat per damunt de la lògica esquerra-dreta en les eleccions estatals”, explica la politòloga i professora de la Universitat Juan Carlos III de Madrid Sílvia Claveria. Per a Claveria, una clau és la fi del vot dual: “Abans era molt més habitual votar el PSOE a les generals i CiU a les catalanes, o Podem i ERC, però ara l’elector creu que això no funciona, predomina l’eix nacional i també comença a passar a Galícia, les Canàries o Teruel”.

Però com bé recorda l’investigador del Real Instituto Elcano Ignacio Molina, hi ha hagut certs moments en la història democràtica espanyola en què el Congrés també ha viscut un auge dels partits regionals. En les generals del 1989 van entrar a la cambra baixa nou formacions polítiques d’àmbit no estatal. Va ser l’època en què CiU tenia 18 diputats, hi havia quatre partits bascos amb escons i també el Partit Andalusista, Unió Valenciana i el Partit Aragonès. Segons Molina hi ha dues coses que aquell moment i l’actual tenen en comú: la debilitat del PP i una preponderància de l’eix territorial, aleshores marcat pel País Basc i l’activitat terrorista d’ETA després de l’atemptat d’Hipercor del 1987. Molina apunta que algunes d’aquelles formacions regionals eren de caràcter centrista i no se sentien representades per un PP considerat massa conservador sota la influència de Manuel Fraga. “Després, quan el PP recupera força i se centra, absorbeix el vot d’aquestes formacions a les generals i consolida la tendència al vot dual que aquest 10-N ha tornat a baixar”, recalca Molina. En aquestes eleccions, a més, el suposat centre polític (Ciutadans) s’ha enfonsat.

La disfunció del Senat

Ara bé, malgrat les semblances que es vulgui veure entre aquests dos moments, les últimes eleccions han donat més valor a cada petit escó, que potencialment es pot convertir en la clau per a la governabilitat. Per a Claveria, la discussió territorial centrada en Catalunya ha contaminat tot el debat polític espanyol i les últimes campanyes electorals. Per a Molina, “els ciutadans han vist que tenir una representació territorial al Congrés dona una veu a les regions o autonomies que permet aconseguir poder de negociació”. Ja no són només el PNB, ERC o JxCat els que poden exigir contrapartides a canvi de suports al govern, sinó que després dels resultats del 10-N Sánchez compta els suports d’un en un. Tant necessita els seients d’ERC com el diputat de Terol Existeix, els dos de Coalició Canària o el Partit Regionalista de Cantàbria.

El Congrés, doncs, està actuant més que mai de cambra de representació territorial. Una funció que hauria de complir el Senat, on, contràriament, el bipartidisme s’accentua. “El més lògic seria que el Senat fos la cambra de representació territorial a Espanya, com passa a Alemanya, i que centralitzés totes les discussions territorials. Però, com que és molt disfuncional, el Congrés acaba complint també aquesta funció”, diu Molina. Tant aquest investigador com Claveria creuen que aquesta tendència també posarà sobre la taula la reforma de la llei electoral, però cap dels dos la veu possible a curt termini.

Més continguts de