El canvi generacional: la consagració de l'estelada

Anar a una manifestació és la millor manera de viure-la, però la pitjor de narrar-la. Tens impressions i flaixos però no saps si es poden generalitzar. La principal impressió: la manifestació d'ahir a Barcelona va significar una ampliació i una renovació generacional, estètica i iconogràfica del món del catalanisme.

Hi havia la gent de sempre, però hi havia, a més, gent nova. Per generació: molt joves. Per origen: presència visible de la nova immigració, gent que duia el pack complet de l'independentista parlant castellà i unes quantes banderes penjades als balcons de Badia. Però sobretot revolució iconogràfica. La manifestació d'ahir va incorporar explícitament la iconografia independentista. Va ser la consagració de l'estelada. Més estelades que banderes sense estelar. Més estelades que pancartes. L'estelada com a imatge, com a símbol i com a manifest. Una manifestació d'estelades.

Si algú tenia algun dubte sobre si allò era una manifestació independentista, era un dubte errat. Certament, quan un edifici està molt ple, segur que hi ha gent que hi ha entrat per portes ben diferents. A la manifestació d'ahir segur que hi va haver gent que legítimament hi va arribar per adhesions, causes i motius personals ben diversos. Però l'edifici era la petició d'un estat propi.

Potser no tots els que hi van anar es qualificarien en primera instància o per damunt de tot com a independentistes, però a cap dels que hi eren els feia angúnia que se'ls considerés com a tals. No els podia repugnar. Si els hagués repugnat, no hi serien. No és un horitzó que descartin. Si no n'estaven obertament enamorats, hi festejaven.

A la manifestació no hi van anar els que votarien que no en un referèndum, esclar. Hi van anar els que votarien que sí. Però potser també els que estan encara en el no ho sap / no contesta, i contemplen el sí com una opció raonable. La consagració de l'estelada també vol dir això: l'objectiu de la manifestació era curt i simple, però clar i explícit. Un nou estat d'Europa.

L'explosió

El catalanisme té molt a veure amb el cor, i per tant coneix bé la sístole i la diàstole.També té a veure amb els motors, ha estat el motor del país al llarg de més d'un segle, i per tant té un temps d'explosió i un temps d'implosió. Aquesta alternança té a veure amb la intensitat, i sovint el país després de les grans explosions efervescents és capaç de les més llargues apaties.

Però es pot mirar també d'una altra manera: de vegades el catalanisme té moments d'explosió i de diàstole en els quals és capaç de ser inclusiu, de fer gran el seu perímetre, de fer-hi entrar a tothom. I altres períodes de baralla i d'exclusió, en els quals es posen en marxa els mecanismes inquisitorials que mesuren la puresa de sang. En aquests, no.

Ahir, la manifestació -però també l'intel·ligent acte institucional del matí- va ser un extraordinari moviment d'explosió i de diàstole, la victòria del com més millor per damunt del pocs i bons. Durant l'estona de la manifestació l'esperit va ser fonamentalment unitari. Més que en alguns moments anteriors, en què cadascú semblava anar a la seva i desitjar que els altres, els no prou purs, no hi anessin. Durant la manifestació això no va passar. O no va passar gaire: només algunes crides populistes a deixar la política i els polítics fora del procés, com si fos possible, democràtic o desitjable.

Quan, abans de la manifestació, la teoria de més val pocs i ben avinguts semblava pesar més que la necessitat democràtica d'articular majories sumant molta gent diferent, t'arribava a fer trontollar l'entusiasme per anar-hi. Però llavors sempre podies connectar una televisió espanyola, recarregar immediatament les piles i sentir la necessitat imperiosa d'anar-hi, de ser-hi, de ser-hi comptat.

La consagració de l'estelada va ser també la concelebració d'una explosió, del dibuix d'un perímetre molt gran i molt divers, de la possibilitat de manifestar-se juntes persones que pensen coses diferents, però que estan d'acord en una d'essencial. La que convoca a la manifestació.

Si la pregunta de tots a la manifestació d'ahir era "I demà, què?", una de les respostes dependrà de si som capaços de mantenir l'explosió que va fer que -raimonianament- per unes quantes hores ens sentíssim lliures o si ho alternarem amb la implosió, la sístole, l'empetitiment del perímetre del consens. De fet, ens calen dues respostes: si mantindrem l'entusiasme i l'efervescència o passarem la pilota als altres; i si mantindrem una certa capacitat d'inclusió i de cooperació o ens tirarem demà la manifestació pel cap, els mateixos catalans.

L'endemà

¿Canviarà alguna cosa la manifestació d'ahir? Sí! Segur! ¿Ho canviarà d'una manera immediata i sense més esforços, ja està fet? Doncs no. La independència és un procés complicat, que no pot existir mai sense un acte explícit, clar i net de voluntat popular, però que no en té prou amb la voluntat. La independència es crida i es proclama, però també s'ha de poder exercir i ha de ser reconeguda. I això demana estratègia, confrontació democràtica, carregar-se d'arguments i de raons, negociar, explicar... El principal subjecte és el poble, que explicita la seva voluntat majoritària. Però els agents són les institucions democràtiques, els partits, la societat civil, l'opinió publica. El procés és un trencaclosques que necessita moltes peces. Ahir se'n va posar una de molt important. Potser irreversible: no hi ha gaire marge per fer-se enrere. Falten peces del trencaclosques. Però la d'ahir va ser feliç i lluminosa.