La conselleria d’Interior, la patata calenta del Govern
Cinc dels nou titulars d’aquest departament han rebut peticions de dimissió per la gestió dels Mossos
BarcelonaLa CUP ha reclamat aquesta setmana la dimissió del conseller d’Interior, Miquel Buch, per les càrregues policials en les mobilitzacions contra l’homenatge als agents que van participar en l’operatiu per reprimir l’1-O. Aquest és un episodi que es va repetint legislatura rere legislatura. Cinc dels nou titulars d’aquest departament -més de la meitat- han rebut peticions de dimissió des que es va crear aquesta conselleria el 1999. Un d’ells va ser Ramon Espadaler, titular d’Interior del 2012 al 2015, que va haver de gestionar dues peticions de dimissió per l’actuació policial en el desallotjament de Can Vies i la mort de Juan Andrés Benítez al Raval. En tots dos casos, l’ara diputat del grup parlamentari del PSC es va defensar amb el mateix argument: “Si el debat el tenim sobre la policia tenim un problema com a societat perquè no es poden sembrar dubtes cap a una policia democràtica”. Espadaler reconeix que el conseller d’Interior sempre té damunt seu l’espasa de Dàmocles: “És una conselleria que per definició està sotmesa a pressió perquè la policia és una matèria sensible”.
Montserrat Tura, que va gestionar aquesta cartera del 2003 al 2006, lamenta la concepció equivocada que es té de la conselleria. “Parlar d’Interior és imaginar-se un antiavalot i aquest és l’últim graó. La seguretat no és només la policia, és defensar drets fonamentals, és un instrument per protegir la societat, no per castigar-la. Hi ha una mirada desenfocada”, denuncia. Tura admet que és la patata calenta del Govern, però ho contraposa amb altres països. “Aquí ho és, però a França, els que han ocupat aquesta àrea han tingut una gran projecció després”, subratlla en al·lusió a Nicolas Sarkozy o Manuel Valls. L’exconsellera, que pot presumir de no haver rebut cap petició de dimissió per part de l’oposició -va haver de comparèixer al Parlament, això sí, per l’assassinat de Josep Maria Isanta a Berga-, critica que “només es parli de seguretat quan hi hagut una actuació dels antiavalots i no, per exemple, quan els fets delictius han pujat un 20% el darrer any a les ciutats grans”.
El politòleg Oriol Bartomeus anota el canvi que hi ha hagut en la percepció d’aquesta conselleria amb el pas dels anys. “Històricament era la figura més ben valorada tant en el govern català com en l’espanyol, però ara és una cadira elèctrica”. Les dades ho posen de manifest. Tant Tura com els seus antecessors en el càrrec, Núria de Gispert i Xavier Pomés -que va ser qui va estrenar la nova conselleria-, no van afrontar cap petició per ser substuïts durant el seu mandat, però cinc dels sis consellers que els van precedir, sí. Només Joaquim Forn, que va estar tres mesos al càrrec i just abans de l’1-O, va estalviar-s’ho, tot i acabar cessat pel govern espanyol amb l’aplicació del 155.
Els maldecaps dels consellers d’Interior arriben amb l’etapa de Joan Saura al capdavant del departament del 2006 al 2010, coincidint amb el desplegament dels Mossos a Barcelona, epicentre de les protestes. Més enllà de l’incendi d’Horta de Sant Joan i de la nevada del 2010, l’episodi més convuls van ser les càrregues contra els estudiants anti-Bolonya, que van acabar amb la destitució del director del Mossos, Rafael Olmos, i amb veus internes dins del partit que criticaven que fos ICV qui gestionés Interior.
Mala imatge de la policia
El seu successor, Felip Puig, a qui l’oposició va demanar la seva dimissió pel desallotjament dels indignats de la plaça Catalunya i pel cas Ester Quintana, admet la concepció negativa que té la societat catalana dels cossos policials, fruit, apunta, de la repressió franquista. Puig subratlla que és un pòsit que encara no s’ha superat. “Aquest factor històric pels 40 anys de dictadura implica una sensibilitat que no s’esborrarà d’avui per demà”, deixa clar. Tura reclama girar full: “Ja toca superar-ho, no som els únics que hem patit una dictadura i els Mossos són un cos nou que no es pot relacionar amb aquella etapa”. Bartomeus rebat que la majoria de la gent no està en contra de la policia: “Els Mossos són la institució més ben valorada, però hi ha un sector a qui no els agrada, i el que crida sempre es fa sentir més”.
Puig considera que també hi ha un factor íntrinsec a la societat catalana que provoca que aquest càrrec tingui una pressió i una transcendència més forta que altres. “En no tenir Estat ni exèrcit, l’ordre públic es veu com una cosa molt llunyana i està poc interioritzada, i la gent no entén que s’hagi d’emprar la força per garantir la seguretat”, anota Puig, que afegeix que “en les democràcies consolidades no hi ha tant de pudor quan veuen la policia actuar amb contundència”.
El que tampoc canvia, segons Bartomeus, són els retrets que es fan a la conselleria en funció del partit que l’ocupi. “La dreta sempre acusa l’esquerra de ser massa tova i l’esquerra a la dreta de ser massa contundent en les actuacions policials”. Espadaler veu lògic que els consellers d’Interior sempre estiguin, com diu ell, an “l’ull de l’huracà”: “La fiscalització entra dins de la normalitat i forma part del joc polític, i més quan gestiones un àmbit tan sensible”. Tot i la controvèrsia, cap dels consellers qüestionats, curiosament, ha estat mai cessat.
