Les contradiccions de buscar una solució en l’excepcionalitat

Barcelona“La concreció de quina ha de ser la solució no es resol en un manifest que és plural en la diversitat i en la contradicció”. Així és com l’exdiputat de la CUP David Fernàndez constata la complexitat que implica buscar una solució política amb vocació de majories en una situació d’excepcionalitat. Quatre signants del text que va impulsar Òmnium en la campanya Som el 80% - ja suma més de 80.000 inscrits en dues setmanes- destaquen a l’ARA el valor que personalitats de diverses sensibilitats -des d’ex-PSC fins a la CUP, passant per CiU i ICV- es posin d’acord en dos elements clau: cal un nou encaix de Catalunya respecte a l’Estat i una “resposta de país” -en paraules de l’actriu Sílvia Bel- contra la repressió. Un acord de mínims compartit per prop d’un 80% de la societat catalana, que, tanmateix, està lluny de reflectir-se al Parlament, des d’on els impulsors del manifest consideren que ha de sorgir la iniciativa política per trobar una “solució real” fruit d’una “negociació sincera” entre governs i partits.

“Hi ha aquesta contradicció: una majoria social que expressa un moviment de fons i que se sent òrfena, però que alhora ha votat partits al Parlament que se centren en el dia a dia i el curt termini”, diagnostica l’exconseller del PSC Antoni Castells, que deixa clar que aquest moviment no és la llavor de cap instrument polític nou. La taula de diàleg celebrada divendres al Palau de la Generalitat és un precedent en la línia del que exposa Òmnium, per bé que es van constatar les diferències entre els actors. Fernàndez és conscient de les dificultats perquè la transversalitat social tingui una articulació consolidada, malgrat que opina que “l’esperit” de la iniciativa podria ser el d’una “Assemblea de Catalunya 2.0”. “Però estem molt lluny que sigui una realitat: ara és només un manifest”, reconeix.

“Decidir el futur polític”

Del text d’Òmnium crida l’atenció que no hi apareix el referèndum d’autodeterminació com a recepta, si bé assenyala la necessitat de trobar una solució política que permeti a la ciutadania “decidir i exercir democràticament el seu futur polític”. A ulls de Bel, la fórmula “pot ser perfectament un referèndum”, tal com també defensa Fernàndez, que no veu cap altra “sortida democràtica, justa i duradora” que aquesta. Ubasart es remet al manifest i sosté que la solució serà la que sorgeixi d’una negociació sense condicions ni renúncies, és a dir, “sense línies vermelles ni autocensures a priori”.

Per la seva banda, Castells ofereix una altra via: la d’una consulta no vinculant a partir de l’article 92 de la Constitució que necessàriament ha d’incloure la independència entre les opcions. L’exconseller defensa que, a hores d’ara, hauria de ser una votació binària, a l’expectativa de si sorgeix amb consistència una “tercera via”, com podria ser una reforma de l’Estatut. En aquest supòsit, creu que la votació hauria d’incloure una primera volta amb tres possibles respostes i una segona en què s’enfrontessin les dues amb més suports.

Més enllà del mecanisme concret, l’aposta d’Òmnium indica un gir que suposa, tal com apunta Bel, “guardar al calaix” la unilateralitat, un camí que l’entitat presidida per Jordi Cuixart va acompanyar amb la seva implicació en l’estratègia de l’octubre passat. Ubasart subratlla que la iniciativa posa les bases per a una via “multilateral”, mentre que Fernàndez creu que és compatible l’aposta pel diàleg amb la via unilateral i evoca a una conclusió ja exposada en algun dels seus articles a l’ARA, que és que “si no hi ha una via democràtica a la independència s’haurà de construir una via independentista a la democràcia”.

Tot i algunes discrepàncies amb la capacitat de la Moncloa per influir en un canvi de parer de la Fiscalia, la iniciativa busca expressar un bloc sense fissures contra la repressió. Ubasart destaca l’exercici d’“empatia” que es desprèn de la iniciativa, mentre que Fernàndez admet que la “impotència” davant el “desconcert” que no hi hagi una proposta unitària contra un “judici polític d’excepció” l’ha portat a signar el manifest. “No fer-ho segur que no serveix”, conclou Bel.