Una dècada que ha capgirat el país
Deu anys després de les eleccions del primer tripartit, el sistema polític de la Transició ha saltat pels aires
BarcelonaNit del diumenge 16 de novembre del 2003. Artur Mas i la plana major de CiU celebraven a l'Hotel Majestic la setena victòria electoral de CiU, la primera sense Jordi Pujol al capdavant. Una victòria, però, amb regust agredolç. ERC havia fet un salt qualitatiu i des de l'ara ja històrica equidistància exhibia la clau de la governabilitat que li donaven els 23 diputats, els millors resultats del partit des de la República. "No desitgem haver de triar entre catalanisme i progrés, perquè el poble de Catalunya ha volgut unir les dues coses. S'ha acabat la Catalunya dual". Josep-Lluís Carod-Rovira proclamava en to solemne un gir històric que deu anys després ja ningú negaria.
Encara no un mes després, el 14 de desembre del 2003, els líders del PSC, ERC i ICV-EUiA escenificaven al Palau del Tinell el pacte de govern tripartit que faria president Pasqual Maragall, conseller en cap a Carod-Rovira i conseller de Relacions Institucionals i Participació a Joan Saura. Es trencava així definitivament amb 23 anys de governs comandats per CiU. Començava, també, una etapa de convulsions sense la qual no s'entendria el gir social i polític del país.
"Qualsevol manual recull que una democràcia no es consolida fins que no es produeix una alternança de govern", explica el politòleg Marc Sanjaume, integrant del grup El Pati Descobert i coautor, amb Marc Guinjoan i Toni Rodon, del llibre Catalunya, un pas endavant (Angle Editorial). Així doncs, segons la tesi de Sanjaume, el tripartit -més enllà de l'èxit o el fracàs d'aquella fórmula- esdevenia la "consolidació de la democràcia catalana".
"Res del que està passant ara s'entendria no sense el tripartit, una suma de partits perdedors, sinó sense el procés de l'Estatut", considera el filòsof Ferran Sáez. Els republicans havien forçat l'obertura del meló estatutari, l'intent definitiu -i fallit- de passar el sistema polític autonòmic espanyol pel cotó federal, per evidenciar fins a quin punt era realitzable l'antic anhel catalanista de reformar Espanya perquè acabés esdevenint l'estat plurinacional, si no propi, almenys propici.
Una aposta que, per Sanjaume, "cosia" a la nació el PSC i àmplies capes socials del seu entorn que fins llavors no s'identificaven amb les institucions d'autogovern controlades tothora per CiU. "Per a molta gent, Catalunya era CiU. De concepció estatalista, sentien que havien estat sistemàticament exclosos de les institucions pròpies", rebla. Allò havia canviat. Al capdavall, el tripartit va "segellar el final de l'hegemonia convergent, per bé que més que la causa és la conseqüència del declivi, que ja s'estava produint", reflexiona el politòleg Jordi Muñoz per a l'ARA. També esdevenia l'inici del final del sistema polític sorgit de la Transició cap a l'estat autonòmic. Sanjaume sosté que ja en aquell moment els dos grans partits espanyols, PP i PSOE, van "començar a enyorar" l'esquema que havia funcionat les dues anteriors dècades.
Però aviat el model tripartit va fer aflorar les contradiccions d'una aposta de coalició que, a criteri de Ferran Sáez, "no tenia cap pla ideològic compartit més enllà d'una suma aritmètica". L'escapada de Carod per reunir-se amb ETA, la treva-trampa posterior, el daltabaix del PP després de l'11-M, el "Dragon-Khan" de Joan Carretero i el ribot estatutari de José Luis Rodríguez Zapatero precipitaven dos anys i mig després una crisi profunda de govern que desembocava en l'expulsió dels republicans de l'executiu per acabar convocant eleccions per Tots Sants del 2006. José Montilla prenia el relleu a Pasqual Maragall i PSC, ERC i ICV-EUiA tornaven a sumar i reeditaven l'acord de Govern en un temps rècord. Amb un element nou que sacsejava el marc teòric en què s'havia mogut fins llavors el nacionalisme català, però també l'espanyolisme polític: ERC feia president de la Generalitat per primer cop en la història un català d'origen andalús.
"Potser aquesta nova hegemonia [que havia suposat la suma dels partits d'esquerres] s'hauria consolidat, però la triple crisi que vivim -econòmica, nacional i de representació política- ho ha impedit, i per tant no ho sabrem mai", afegeix Muñoz. Començava la segona i última legislatura del tripartit. També l'única legislatura sencera que hi ha hagut a Catalunya els últims 10 anys. I l'inici de la travessa pel desert de CiU abans no assolís, quatre anys després, el 2010, un altre cop la terra promesa. Però la Catalunya que heretava la federació comandada per Artur Mas, amb l'empenta de l'estocada del Tribunal Constitucional a l'Estatut i al model autonòmic i les mobilitzacions gegants posteriors que feien aflorar una majoria social clarament sobiranista, ja mai més tornaria a ser la mateixa.
I ara què?
Per Muñoz, el vell sistema de partits català està immers ara ja en clara "descomposició, però encara no sabem quin model més o menys estable pot substituir-lo". Només cal un cop d'ull a l'evolució dels partits i els models d'estat preferits pels catalans (vegeu les gràfiques adjuntes) per constatar fins a quin punt el país està en ple procés de profunda transformació. Els trens van començar a córrer un 16 de novembre d'avui fa 10 anys.
