22/09/2015

La defensa d’un Estat

4 min
Miquel Puig i Xavier Fina, 'Cartes creuades per al 27-S'

MIQUEL PUIG: Sí

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Si vis pacem para bellum

La major part de les persones a qui he preguntat si Catalunya hauria de tenir un exèrcit m’han contestat que no, que per a què.

Fa un parell d’anys vaig coescriure un llibre, titulat Com Àustria o Dinamarca, en què proposàvem per a Catalunya el model dels vuit països mitjans del centre i del nord d’Europa perquè els consideràvem, des de més d’un punt de vista, els més decents del món.

Tots aquells països tenen exèrcit. No només això, sinó que cinc d’ells, incloent-hi justament Àustria i Dinamarca -els altres són Finlàndia, Noruega i Suïssa- tenen servei militar masculí obligatori i, pel que fa a les dones, és opcional a Àustria i Finlàndia i obligatori a Noruega. De fet, a Àustria la seva abolició va ser rebutjada en referèndum fa només dos anys. Pel que fa a l’OTAN, quatre d’aquests països en formen part -Bèlgica, Dinamarca, Holanda i Noruega- i quatre no s’hi han sumat -Àustria, Finlàndia, Suècia i Suïssa.

L’aspecte econòmic de la qüestió de si haurem de tenir exèrcit o no és rellevant però no definitiu. L’OTAN voldria que els membres s’hi gastessin l’equivalent al 2% del seu PIB, però, dels països que estem considerant, només Finlàndia arriba a l’1,5%, i alguns -Àustria i Suïssa- estan per sota de l’1%. Eliminat el dèficit fiscal, Catalunya es podria gastar un 1% del seu PIB -2.000 milions d’euros- cada any en defensa sense gaires problemes. D’altra banda, fent-ho, i si l’exèrcit fos professional, crearia aproximadament 25.000 llocs de treball directes per a gent jove.

La qüestió rellevant no és, doncs, l’econòmica, sinó la de quina mena de país volem construir i de quina comunitat volem formar part.

Excepte quatre pertorbats, ningú no vol la guerra. Fa tants anys que no n’hi ha a Europa que els militars ens semblen innecessaris. I quan hi havia guerres, sovint era perquè els militars les havien encetat. No és sorprenent que entre nosaltres el món militar estigui desprestigiat. No participo d’aquesta línia de pensament perquè considero que, tard o d’hora, Europa haurà d’intervenir militarment per estabilitzar les regions frontereres: està bé acollir sirians, però seria molt millor que Síria estigués en pau. D’altra banda, i malgrat haver fet el servei militar en l’exèrcit espanyol, penso que deu ser possible construir unes forces armades al servei de la societat.

En qualsevol cas, la societat catalana haurà de prendre una decisió en aquest sentit. Ja t’ho deia ahir, la dependència estalvia moltes decisions difícils, i aquesta en serà una.

XAVIER FINA: SÍ/NO

Estimo massa el meu país per voler que sigui un estat

Com ha quedat clar des del principi d’aquestes cartes, la meva posició en cap cas és la d’un no rotund a la independència. Tinc un sí molt clar -Catalunya com a subjecte polític sobirà- i un no, també força clar, al famós procés. El meu sí o el meu no a la independència dependrà de molts factors que tindré en compte el dia que ho puguem decidir de veritat.

El tema d’avui és un motiu per no desitjar un estat català. El estats, per la seva pròpia naturalesa, tenen moltes coses que, ho diré de manera suau, em molesten. En la mesura que l’exercici de la ciutadania sempre té un marc estatal, em diràs, no hi ha més remei que suportar aquestes molèsties. Però si són espanyoles no les sento com a pròpies, no em fan mal. Les sento estranyes en tots els sentits. I aquest és un dels grans avantatges de viure en un estat aliè, llunyà. L’exèrcit espanyol el visc com una realitat curiosa, com una excentricitat. Em fa pensar en les Històries de la puta mili o en la cabra de la Legió. En canvi, un hipotètic exèrcit català formaria part, malgré moi, de la meva realitat.

Tampoc queda clar si l’eventual Catalunya independent tindria exèrcit o no. En vàries ocasions el president Mas ha dit que no. No obstant això, recentment -el 9 de setembre a l’edició digital del Financial Times - va dir que en tindríem un. Petit, va aclarir. En uns treballs preparatoris sobre el futur estat, l’ANC no es conformava amb aquest miniexèrcit: només a les forces navals ja hi preveia uns 2.000 efectius. Per la seva banda, el corresponent informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional deixa el tema molt obert.

Per tant, no queda gens clar. I això també és significatiu en relació al procés: ¿de veritat algú pot imaginar que en divuit mesos ja haurem decidit si tenim exèrcit o no? I, encara més greu: en cas afirmatiu, ¿que ja l’haurem creat? ¿O la idea serà anar-lo creant poc a poc? Suposo que ningú té la resposta. Però em preocupa i em sembla una irresponsabilitat que, sense respostes a preguntes com aquestes, s’estigui alimentant una il·lusió legítima.

Intueixo el teu plantejament. La solució és un exèrcit europeu. Coincidim. Diré més: la solució és Europa. A l’exèrcit i a tot. En lloc de barallar-nos amb un estat nació per convertir-nos en un altre estat nació, superem el concepte. Trobem els nostres espais de sobirania en el marc europeu. No ho dic des del “cosmopolitisme frívol”. Sóc pragmàtic. I tot i ser poc sentimental, estimo prou el meu país per no voler-lo amb exèrcit i altres andròmines.

stats