Encaixos territorials arreu del món: de la descentralització a la independència

A principis del segle XX només hi havia una cinquantena d'estats al món. Ara en són gairebé 200. L'any 1905 Noruega es va independitzar pacíficament de Suècia després d'un referèndum pactat. Va ser el primer nou estat d'un segle convuls que ha redibuixat les fronteres d'Europa i del món. S'han esfondrat imperis, s'han descolonitzat continents, han tingut lloc dues guerres mundials, s'han desintegrat règims autoritaris i s'han decidit unions voluntàries d'estats.

Només en els últims 20 anys el continent ha vist néixer 19 estats. De nord a sud: Estònia, Letònia, Lituània, la Federació Russa, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro, Kosovo, Macedònia, Geòrgia, Armènia i l'Azerbaidjan. D'aquests, sis són membres de ple dret de la Unió Europea, i tres també són a la zona euro.

I en aquest món global, que s'ha anat organitzant en estructures supraestatals per regir l'economia, el comerç mundial i la política exterior, també hi ha més de 50 entitats regionals, que disposen de govern propi o d'assemblees legislatives.

Molts models federals

No hi ha un sol model federal. N'hi ha molts. Els estats s'organitzen per acostar els nivells de decisió al ciutadà, o per reconèixer les nacions o les diferents identitats que busquen el seu encaix sota el paraigua d'un govern descentralitzat. Algunes amb comoditat altres tensant les costures identitàries.

El mapa és molt divers i el que us presentem és només una tria d'alguns dels models de federalisme que hi ha a Europa, com és el cas d'Alemanya i Suïssa. També parlem dels processos de formació de nous estats: uns -com amb la divisió de Txecoslovàquia després de la desaparició de l'URSS- van néixer de manera pacífica i negociada, i uns altres van ser fruit d'un trencament unilateral o violent. Les ferides dels Balcans encara supuren. Finalment plantegem quatre casos de nacions que reclamen més autogovern, o fins i tot el dret a independitzar-se dels estats que les acullen.

REPÚBLICA FEDERAL ALEMANYA

Un estat d'estats

Alemanya és un estat d'estats. "Després de la Segona Guerra Mundial l'objectiu dels aliats era dividir el poder central" d'una Alemanya vençuda, explica el politòleg de la Universitat Ramon Llull Josep Sort. L'estat federal neix amb la voluntat de descentralizar "de dalt a baix", concreta el professor de ciència política de la UPF Jaume López, i algun land és fruit d'una simple divisió administrativa. En general, però, el terme Länder [lands] vol dir literalment països , i alguns dels 16 estats federats actuals coincideixen en nom i territori amb els antics regnes o ducats independents que durant segles s'havien unit en aliances o confederacions. Però la tendència des de fa dècades "ha sigut centralitzar", assegura el professor de ciència política de la UPF Klaus-Jürgen Nagel. S'han anat cedint competències dels estats a Berlín en matèries com universitats, seguretat i interior i en el cobrament d'impostos. A canvi, el Bundesrat, la cambra alta en què estan representats els lands, ha guanyat poder en la presa de decisions. Els lands tambépoden tenir política exterior pròpia, i l'exemple més clar és l'activa presència de Baviera als Balcans. La representació exterior dels estats no és un problema constitucional o jurídic, "en tot cas només polític".

SUÏSSA

La unió de comunitats lingüístiques sota la idea d'una mateixa nació

La Confederació Helvètica "és tan antiga que va néixer fins i tot abans del concepte d' estat nació francès", explica el politòleg Klaus-Jürgen Nagel. Per això "Suïssa no és una confederació plurinacional, sinó que és una nació plurilingüística". Hi ha quatre llengües oficials: l'alemany, el francès, l'italià i el romanx.

Suïssa és una confederació amb tres nivells de govern amb molta autonomia: el consell federal, els 26 cantons i els ajuntaments. Els set membres de l'executiu federal ocupen anualment, per torns, la funció de cap d'estat, així que la màxima representació del país és una figura col·lectiva.

"A diferència d'Alemanya, la confederació suïssa va néixer de baix a dalt -explica el politòleg Jaume López-. És una unió lliure d'estats, de cantons que històricament es van anar agrupant en una història d'èxit". Els 26 cantons són sobirans i tots tenen el mateix poder. Suïssa és una federació simètrica. Cada cantó té la seva Constitució i la seva capacitat "d'autonomia fiscal i econòmica és molt superior a la dels lands alemanys", precisa Nagel.

La Constitució federal recull el dret a organitzar referèndums, perquè la democràcia directa és bàsica en el sistema suís. Vuit cantons junts també poden convocar una consulta.

REPÚBLICA TXECA I ESLOVÀQUIA

Una separació pacífica en un bloc en desintegració

Txecoslovàquia va desaparèixer la mitjanit del 31 de desembre del 1992. El cataclisme polític que va suposar la desintegració de la Unió Soviètica havia redibuixat el mapa del centre i l'est d'Europa. La Unió Europea vivia amb els ulls i la vergonya clavats als Balcans, i políticament abocada a la reunificació alemanya. El divorci txecoslovac va ser ràpid. No hi va haver referèndum, només una marató de negociacions.

"La separació de txecs i eslovacs té un rerefons socioeconòmic, que després s'ha disfressat amb himnes i banderes", explica el periodista Llibert Ferri. Eslovàquia, amb la seva indústria pesant i obsoleta, era la part més feble d'un país obligat a transformar-se. L'aleshores primer ministre ultraliberal, Václav Klaus, va veure en la secessió una oportunitat d'or per desfer-se d'un problema. El president Václav Havel es va quedar sol defensant la unió, i el moviment nacionalista de Vladimír Meciar, majoritari a Eslovàquia, va fer la resta. El trencament es va consumar. Txecoslovàquia va tenir una separació "de vellut", diu Ferri, resultat d'una decisió política, de comú acord. La frontera que, d'un dia per l'altre, va dividir un terç del territori i de la població txecoslovaca, però, es va tornar a diluir el 2004 amb l'ingrés dels dos estats a la UE.

KOSOVO I MONTENEGRO

Del conflicte a la independència

Kosovo i Montenegro es van independitzar de Sèrbia en dos processos completament oposats. A Montenegro es va negociar un acord entre Podgorica i Belgrad que va portar a la convocatòria d'un referèndum d'independència el 21 de maig del 2006. La UE es va implicar en la consulta i va fixar el llindar del 55% de participació per donar per bons els resultats, i els cinc estats membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU de seguida van reconèixer la majoria del sí.

La Guerra dels Balcans havia descomposat la República Federal Socialista de Iugoslàvia, i la secessió dels montenegrins va dividir el seu últim vestigi, la unió federal de Sèrbia i Montenegro.

Kosovo, en canvi, va marxar amb sang. Per als serbis aquesta província, de majoria albanesa, és el bressol de la seva cultura i amb aquest argument van reprimir les demandes d'autodeterminació fins al genocidi del 1999. Després d'una dècada com a protectorat internacional, el 17 de febrer del 2008 el Parlament kosovar va aprovar unilateralment la declaració d'independència. El juliol del 2010 el Tribunal Internacional de l'Haia va dictaminar que la secessió no era il·legal, però encara hi ha estats a la UE, com Espanya, que no l'han reconegut.

FLANDES

Poder econòmic i polític

Bèlgica és un estat federal en construcció permanent, però també és un país que des de fa anys camina a poc a poc cap a la desintegració. Des del 1970 fins ara, Bèlgica ha viscut cinc reformes de l'estat, que han descentralitzat el poder cap a les tres comunitats: Flandes, Valònia i la petita comunitat germanòfona que hi ha a l'est del país. La realitat política, econòmica i demogràfica s'ha anat imposant en un estat creat del no-res el 1830 amb un poder central i una única llengua oficial, el francès.

Bèlgica és avui un estat federal però amb unes fronteres interiors -lingüístiques i econòmiques- que, tot i ser invisibles, determinen la difícil convivència del país. Les dues grans comunitats viuen l'una d'esquena a l'altra. Tot i això, el govern federal "és un govern consensual que necessita àmplies majories (dels partits més votats al nord i al sud), precisament perquè cap de les dues comunitats no es pugui imposar sobre l'altra", com explica el politòleg Jaume López. Això "ha portat, de vegades, a la paràlisi o al bloqueig total".

En l'asimetria belga, Flandes, que representa el 60% de la població i del PIB del país, és l'única que tiba la corda de l'autogovern. En una enquesta recent, el 54% dels flamencs creuen que el sistema federal de la Seguretat Social "és la font de transferències inacceptables entre el nord i el sud". La independentista Nova Aliança Flamenca va ser la força més votada a les últimes eleccions federals, però els partidaris de trencar el país són encara molt minoritaris.

QUEBEC

Retorn dels independentistes però no del referèndum

Després de nou anys, els independentistes quebequesos han tornat aquesta setmana al poder, però no tenen cap intenció de convocar un nou referèndum d'autodeterminació com els que van perdre (per la mínima) el 1980 i el 1995.

El Canadà és un estat federal organitzat en províncies . Però el Quebec, de majoria francòfona, és l'única que s'entén com a nació, i el govern federal d'Ottawa sempre li ha respectat la diferència, i manté un escrupulós bilingüisme en tota la rotulació federal arreu del país. Una moció aprovada pel Parlament canadenc el 27 de novembre del 2006 reconeixia que els quebequesos són una nació.

En aquesta federació, per exemple, el Senat no té la força del Bundesrat alemany, però com que el grau de descentralització és alt moltes decisions es prenen conjuntament en les reunions dels primers ministres de cada província.

Un dictamen del Tribunal Suprem canadenc va reconèixer el 1998 el dret a negociar bilateralment una secessió entre el govern d'Ottawa i el del Quebec si les dues parts ho volen i si arriba el cas que una majoria clara de quebequesos, consultats en referèndum, es pronuncien a favor de la independència.

"Ara estem en el moment més baix del sentiment sobiranista: segons els sondejos només un 35% dels quebequesos es declaren independentistes i seguim una tendència a la baixa", apunta Guy Laforest, director del departament de ciència política de la Universitat de Laval.

ESCÒCIA

De la Union Act a la Devolution

Escòcia és l'única nació europea que ha posat data al seu referèndum d'autodeterminació. Serà el 2014. Es va integrar al Regne Unit el 1707 a través de la Union Act i aquest acte voluntari d'unió li ha garantit sempre el reconeixement del seu estatus diferenciat i un cert grau d'autonomia. "Els escocesos, a diferència d'altres regions amb autogovern, no hem tingut mai sensació de derrota", explica el sociòleg de la Universitat d'Edimburg David McCrone.

El Regne Unit accepta que és un estat plurinacional. La Gran Bretanya és una unió de tres nacions, per això -diu McCrone- "era una contradicció que hi hagués un únic Parlament amb seu a Londres". El 1997, el laborista Tony Blair va arribar al poder al Regne Unit amb la promesa de retornar les institucions a Escòcia, en un procés de "devolució" de competències -també per a Gal·les i Irlanda del Nord- que, segons l'ex primer ministre, "suposaria la salvació del Regne Unit".

"No s'explica el que passa avui a Escòcia sense la Devolution", explica el politòleg Jaume López. "Sense les noves institucions, el Partit Nacional Escocès, ara al poder, no s'hauria fet tan fort". Blair va demostrar que "es poden fer canvis constitucionals radicals si hi ha la voluntat política de fer-los". Escòcia, que té de primer ministre l'independentista Alex Salmond, té avui la possibilitat de convocar un referèndum d'autodeterminació, però els sondejos també diuen que -davant d'una pregunta a sí o no, com reclama Londres- hi ha probabilitats de perdre'l.

EUSKADI I NAVARRA

Enfortir el confederalisme d'arrel econòmica

En un estat descentralitzat com l'espanyol, que ha procurat anivellar les quotes d'autogovern a totes les comunitats, Euskadi i Navarra són les únique que han aconseguit una relació de cert confederalisme. La disposició addicional primera de la Constitució espanyola del 1978 "empara i respecta" el drets forals del País Basc i Navarra. No obstant, aquesta segona comunitat no té el sentiment de pertinença nacional que té la primera.

Aquests drets, ara constitucionalitzats, són la base del concert econòmic que singularitza aquests dos territoris. Un model que garanteix la recaptació i la gestió, a través de les diputacions forals, dels tributs que generen els ciutadans bascos, pagant a Madrid una quantitat determinada per finançar els serveis que l'Estat ofereix a Euskadi, els que no han estat transferits. El principal retret que es fa al sistema -que té l'aval de tot l'arc parlamentari basc- és que no aporta recursos a la solidaritat interterritorial espanyola.

Sense ETA pel mig, el PNB, que ha estat el pal de paller institucional basc, aposta per plantejar un nou estatus polític, basat en el pacte intern, amb una relació "amable" amb l'estat espanyol. La idea de fons és estudiar un nou encaix de la nació basca a la UE, obrint el ventall a una nova euroregió que pugui incloure Navarra. De fet, la Constitució permet la fusió dels dos territoris, cosa que està vetada a altres autonomies. El president espanyol, Mariano Rajoy, es va comprometre a derogar aquest precepte quan arribés a la Moncloa.