El dia que Companys va exculpar els consellers
Després de rendir-se el 1934, es va negar a fugir i, davant del jutge, va assumir tota la responsabilitat
Barcelona“Amb la vènia, senyoria”. Lluís Companys volia fer ús de l’última paraula en el judici per rebel·lió contra tot el govern de la Generalitat. “Els meus companys, per la serenitat del seu esperit, per l’afecte que em tenen i per elegància espiritual senten honor i satisfacció en compartir i en igualar les seves responsabilitats a la meva. Però, senyors del tribunal, això no seria just. Si hi ha un responsable, soc jo”. El president del Govern -cessat uns mesos abans pels Fets d’Octubre- tancava d’aquesta manera l’1 de juny del 1935 un judici en què els acusats van optar per reconèixer que el 6 d’octubre del 1934 havien proclamat l’Estat Català dins d’una República Federal Espanyola que no va arribar a existir mai. “És molt diferent al que passa ara amb la instrucció del cas contra l’1-O. Companys i els seus consellers mantenen que van fer el que van fer i que no va ser una qüestió simbòlica”, assenyala l’historiador i col·laborador de la UOC Joan Esculies.
El mateix Companys, durant el judici, va explicar que va telefonar al general Domènec Batet, capità general de Catalunya, perquè l’exèrcit es posés a les ordres del nou govern republicà que ell acabava de proclamar per la ràdio. I també va ser Companys -això va relatar ell- qui va ordenar al comandant del Mossos d’Esquadra, Enric Pérez Farràs, que protegís el Palau “contra qui fos”. Va resultar que va ser el mateix exèrcit -Batet havia demanat una hora per pensar-s’ho, però no va arribar a respondre mai al president- qui va assaltar el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, després d’hores de tirotejos amb els Mossos. La matinada del 7 d’octubre, després de constatar que no podien guanyar, Companys va trucar al general Batet i li va comunicar que capitulaven. “Li vaig dir que ens rendíem. Em va dir que sense condicions. Li vaig dir que sense condicions. Ell va afegir la possible benevolència i li vaig respondre que recollia la paraula per als meus companys. Jo no la sol·licitava ni la demanava, perquè era l’únic responsable”, va subratllar durant la seva llarga declaració el 28 de maig del 1935, en la primera jornada d’un judici del qual La Vanguardia va oferir una àmplia cobertura.
La defensa de la democràcia
83 anys després, el Tribunal Suprem ha substituït el Tribunal de Garanties Constitucionals en la instrucció d’una nova acusació de rebel·lió contra el govern català. L’estratègia de defensa dels processats és, però, molt diferent. Ni en l’1-O ni en la DUI es van fer servir les armes i la independència declarada al Parlament no va ser més que una “declaració política”, segons han anat explicant un a un els líders sobiranistes. “El 1935 reconeixen els fets i defensen que ho han fet pel bé de la democràcia espanyola”, explica Arnau González Vilalta, professor d’història moderna i contemporània de la UAB. De fet, “Companys es va convertir en un mite a nivell espanyol, i quan va sortir de la presó la gent l’ovacionava en cada poble per on passava des del penal del Puerto de Santa María (Cadis) camí de Catalunya -recorda-. No van declarar la independència sinó una nova república federal amb Catalunya com un dels estats que n’havien de formar part”, afegeix Esculies.
La incorporació al govern espanyol de tres ministres de la CEDA, un partit que s’havia mostrat contrari a la República, i la vaga general convocada en diferents territoris de l’Estat van ser el detonant de la proclamació de Companys, que no va voler fugir i imitar Josep Dencàs, l’únic dels seus consellers que va optar per aquesta via. I va tenir opcions de fer-ho. “El comandant Farràs ens va convidar a marxar oferint-se a continuar al Palau per cobrir la nostra retirada”, va expressar Companys. El seu conseller d’Economia, Joan Comorera, encara va anar més enllà: “Els consellers vam insistir perquè el president sortís de la Generalitat i la resta ens quedéssim a respondre, però el senyor Companys s’hi va negar rotundament”.
Van ser condemnats a 30 anys i amnistiats un any després amb la victòria electoral del Front Popular. Aleshores, el president de la Generalitat sí que comptava amb la complicitat de les esquerres espanyoles.
