El difícil encaix del referèndum a les institucions europees
Els estats controlen la Comissió i els grans partits l’Eurocambra
Barcelona170 vots a favor poden ser un bon resultat o un mal resultat en funció de la perspectiva de qui s’ho miri. Dimecres passat, ERC els va rebre com un aval important a l’autodeterminació d’una part del Parlament Europeu. Esclar que l’esmena que van presentar els republicans va rebre també 487 vots en contra (i 37 abstencions), motiu suficient perquè el PP sortís a treure pit del rebuig de l’Eurocambra a un text que defensava “el dret dels ciutadans europeus a autodeterminar-se”. L’autodeterminació dels pobles i, per extensió, els referèndums d’independència no juguen amb el vent a favor a les institucions europees, dominades pels estats i les grans famílies polítiques, les més destacades de les quals, la socialista i la popular. I això que ni tan sols es votava específicament sobre el cas català.
Per als eurodiputats no va ser suficient que una esmena recollís que “el dret a l’autodeterminació és un dret universal”, que està inclòs al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) i al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966), tots dos emparats per les Nacions Unides. Tampoc que cités l’article primer del Tractat de la Unió, que fixa l’objectiu que les decisions dels estats es prenguin “de la forma més oberta i propera a la ciutadania”. Entre els suports al document, que portava la signatura de Diana Riba, es van comptar fonamentalment eurodiputats de l’Aliança Lliure Europea, dels Verds i de l’Esquerra Unitària. I el rebuig dels grans grups polítics. “El 25% del Parlament Europeu està a favor del dret a l’autodeterminació”, escrivia un optimista Jordi Solé (ERC) a Twitter. “El Parlament Europeu ha recordat que l’autodeterminació no té cabuda a l’ordenament jurídic europeu”, deia per la seva banda Javier Zarzalejos (PP). Dues maneres oposades de veure-ho, però que deixen al descobert quina és la situació a la Unió Europea (UE).
Aquesta esmena, en el marc de la votació del document que recull l’estat dels drets fonamentals de la UE, no ha sigut l’únic exemple que ha evidenciat quina és la correlació de forces a Europa. Dimarts passat va ser l’eurodiputada irlandesa de l’Esquerra Unitària Clare Daly qui va alçar la veu, en català, per denunciar l’actitud dels grans grups, que van aconseguir treure el cas dels presos polítics catalans de les conclusions sobre l’estat dels drets a la UE. “Els grans grups no podien suportar la veritat, així que després del vot del comitè, nou mesos després que es publiqués aquesta referència, aquesta declaració que mai va ser votada ha sigut prohibida”, va denunciar.
L’etern afer intern
Tot i que han desaparegut les preguntes diàries sobre Catalunya de la tardor del 2017 als portaveus de la Comissió Europea (CE), la presència de tres eurodiputats independentistes en cerca i captura, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, i la pugna jurídica que hi va haver en el cas d’Oriol Junqueras, han mantingut un focus de conflicte obert a l’Eurocambra. Ara bé, ni en el moment àlgid del Procés es va aconseguir que Europa hi entrés a fons. Fins i tot en el cas escocès -un referèndum pactat amb el govern del Regne Unit- la CE es va sentir visiblement incòmoda amb l’autodeterminació.
L’anterior president de la CE, Jean-Claude Juncker, sempre va parlar d’un afer intern a resoldre dins la legalitat espanyola i va tancar les portes a una mediació; a l’actual, Ursula von der Leyen, ni se li ha plantejat. L’únic dia que els europarlamentaris van debatre en sessió plenària sobre el conflicte entre l’Estat i la Generalitat va ser el 4 d’octubre del 2017, per criticar l’actuació policial durant el referèndum de l’1-O i demanar diàleg a les dues parts.
El suplicatori dels eurodiputats de JxCat serà el pròxim examen per comprovar si l’independentisme aspira a superar les fortes barreres de l’ statu quo europeu.
