Els dirigents dels partits mai no en saben res

Hi ha un nexe comú entre tots els dirigents polítics quan als seus partits esclaten casos de presumpta corrupció: mai tenen constància de res. Els tresorers o altres càrrecs intermitjos -que són els que majoritàriament acaben condemnats quan els enxampen- tenen el control total, diuen els seus caps, sobre l’economia de l’organització. Així, ni caixes B, ni comissions del 3%, ni negocis familiars sota sospita, ni terrorisme d’estat, ni molt menys trames d’espionatge per encobrir il·legalitats arriben a les orelles dels que, en teoria, tenen la màxima responsabilitat.

Dijous era María Dolores de Cospedal, ex secretària general del PP, qui reprenia la seva intervenció a la comissió d’investigació del Congrés centrada en l’operació d’espionatge Kitchen. Fa uns mesos, Cospedal es va fer l’ofesa quan, ja asseguda per intervenir, li van comunicar que s’ajornava la seva compareixença perquè acabava de ser imputada en el cas. Aquesta setmana ja no ha hagut de recórrer ni tan sols a la crossa habitual (“No en sé res”) que va fer servir en seu judicial, perquè s’ha negat a declarar.

Demà serà el torn, en el mateix escenari, de Mariano Rajoy. President del PP entre el 2004 i el 2018, secretari general del partit del 2003 al 2004 i número 3 abans de tot això, va acumular més de dues dècades en els càrrecs més rellevants de l’estructura del PP. Però aquesta experiència política no tenia res a veure, va declarar ell mateix davant del jutge, amb el coneixement del dia a dia de l’organització. Rajoy no ha sabut mai res de la Gürtel, ni de la Kitchen, ni dels papers de Bárcenas, malgrat que s’hagi fet famós l’“M. Rajoy” que hi havia anotat l’extresorer del partit. En la sentència de la Gürtel, l’expresident del govern espanyol s’aferrava al paràgraf que deia que no es podia afirmar que el PP hagués comès corrupció “perquè no se sol·licitava una condemna en aquest sentit”. En canvi, va obviar que el jutge validés l’existència d’una comptabilitat paral·lela -ja hi ha tres sentències que ho confirmen-, i, com Cospedal, sempre ha responsabilitzat els tresorers de tot plegat.

Artur Mas també va estar en l’ull de l’huracà pels casos del 3% o del Palau de la Música, que va acabar amb sentència contra CDC per haver fet servir el Palau per finançar-se. No se l’ha imputat mai i han acabat condemnats els responsables econòmics del partit. Jordi Pujol també ha negat qualsevol participació en el finançament il·legal de Convergència -només ha reconegut una herència del seu pare amagada a Andorra-. Felipe González no va sortir esquitxat dels casos de corrupció del PSOE ni del terrorisme d’estat dels GAL (“Ni ho vaig tolerar, ni ho vaig consentir ni ho vaig organitzar”). Ni Manuel Chaves ni José A. Griñán sabien res de l’escàndol dels ERO (ells sí que van ser condemnats). És evident que els dirigents d’un partit -com els d’una empresa- no poden controlar absolutament tot el que s’hi fa. Però és curiós que ningú en sàpiga mai res.

Robert Lewandoski dimecres va eliminar el Barça de la Champions. Ho va celebrar amb els companys del Bayern al camp i l’endemà amb els militants del PSC del Maresme. L’exsecretari d’organització del partit i culer empedreït Esteve Terradas es va prendre l’eliminació amb filosofia i en la reunió telemàtica va fer servir com a nom d’usuari el del davanter polonès. Repetirà amb els davanters de l’Europa League?

Va ser una breu atenció als mitjans de la vicepresidenta Calviño la que va desfermar la polèmica ara fa deu dies: Netflix i les principals plataformes no s’hauran de sotmetre a les quotes de català. Aquesta setmana seguien les negociacions amb ERC, però l’estratègia de Calviño ha canviat. Ara esquiva les preguntes i vol deixar que funcioni el diàleg. Al cap i a la fi, tothom ha acabat assumint el que ella pretenia.