IMMIGRACIÓ

Els drets polítics són l’última frontera

La llei d’estrangeria i l’article 13.2 de la Constitució limiten la participació de 930.000 immigrants

A Catalunya hi ha 1.130.000 persones d’origen immigrant amb permís de residència. D’aquesta xifra, 930.000 són majors d’edat, però no poden exercir plenament els seus drets polítics. Proporcionalment, són més de la meitat de la ciutat de Barcelona i, si votessin una sola força política, es convertiria en la segona del Parlament. Només un 49% de la població d’origen immigrant té dret a sufragi actiu a les eleccions municipals, però no al passiu -és a dir, a ser escollit-. I un 51% en queda totalment fora. En el cas de les eleccions autonòmiques i generals, tots en queden exclosos. La participació política és l’últim dret que aconsegueixen les persones immigrades, i només l’obtenció de la nacionalitat espanyola els permetrà superar aquesta última frontera.

La Constitució espanyola, a l’article 13.2, concreta que només els nacionals espanyols tenen dret a escollir representants i a ser escollits. Per tant, la comunitat immigrant queda fora del sistema polític. Tot i així, Espanya va signar 12 convenis de reciprocitat amb Bolívia, Cap Verd, Xile, Colòmbia, Corea del Sud, l’Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, el Perú i Trinitat i Tobago. En aquests casos, es permet la participació en les eleccions municipals al cap de 5 anys de residència. Els nacionals europeus, en canvi, tenen aquest dret des que obtenen el permís de residència a l’estat espanyol gràcies al Tractat de Maastricht. Unes 455.000 persones queden fora de qualsevol participació. “Sona bèstia, però parlem d’un apartheid polític”, apunta Breogán Valcárcel, tècnic d’AMIC-UGT. “S’ha de plantejar dins el debat de la inclusió si és normal que en una democràcia tanta gent no pugui votar”, afegeix.

El segon aspecte que afecta l’obtenció de drets polítics és la llei d’estrangeria. L’estat espanyol diferencia l’accés a la nacionalitat en funció de l’origen. Les comunitats iberoamericana, filipina i guineana poden començar els tràmits de nacionalització quan porten 2 anys de residència continuada, les persones refugiades quan en porten 5 i la resta -grup on hi ha els magribins i les diferents comunitats asiàtiques- als 10 anys. Altres països europeus com França i el Regne Unit -tot i que aquest està actualment en dubte a causa del Brexit- fixen el termini en 5 anys. El secretari d’Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós, lamenta que la nacionalització és “molt limitada” i que el procediment és “massa lent”. De fet, entre les propostes que la Generalitat va impulsar l’any 2008 en el Pacte Nacional per a la Immigració hi ha la reducció del temps de nacionalització fins als 5 anys. Tot i així, Amorós explica que “no hi ha marge de reforma autonòmica”, ja que la regularització i la participació política les estableix la Constitució, “massa difícil de modificar”.

Una representació ínfima

En els últims anys, la irrupció a la política de persones d’origen immigrant ha començat a ser una realitat, tot i que les xifres mostren que encara és un fenomen molt minoritari. La representació al Parlament és de l’1%, al Congrés de Diputats és de la mateixa xifra i, en l’àmbit municipal, dels 9.077 regidors de Catalunya només el 0,74% són d’origen immigrant. “La realitat s’imposa, i tenim referents de persones que es consideren catalanes i s’incorporen al sistema polític”, diu el tècnic d’AMIC.

Pel que fa a la representació, l’adquisició de la nacionalitat espanyola també és una trava. A les eleccions municipals del 2015, la llista del BNG a la Corunya va presentar dos candidats d’origen senegalès, Djiby Fall i Cheikh Faye, en la posició 13 i 19, respectivament. La junta electoral els va vetar perquè no tenien la nacionalitat. Fall portava nou anys vivint a Espanya, Faye catorze.

Saloua Laouaji és amaziga i va arribar l’any 1995 des de Tànger. Des de la primera setmana va començar a treballar amb SOS Racisme, posteriorment va ser cap del departament de drets humans i diversitat social d’UnescoCat i consultora de la secretaria d’Immigració de la Generalitat entre el 2005 i el 2008, entre d’altres. El 21 de desembre passat es va presentar amb JxCat i va obtenir l’acta de diputada el 30 de gener en substitució de Clara Ponsatí.

Laouaji va estar prop de 20 anys sense nacionalitzar-se. “Militava a ERC i practicava la meva ciutadania en tots els aspectes però no podia votar”, rememora la diputada de JxCat. Laouaji creu que s’ha de normalitzar la participació i que no s’ha de tractar el tema com una “quota” política. “Penso que el mecanisme no ha de començar pel context polític, hi ha d’haver un procés d’interiorització global. Encara no s’ha normalitzat la presència de persones immigrades; encara pesa l’origen”, sentencia.

Per al regidor de Salt Wilder Palacio (Canviem Salt), la incorporació de les persones migrants al sistema polític és fruit de “l’evolució social”. Ell va arribar a Catalunya l’any 2001 i el sorgiment del 15-M i les càrregues dels Mossos a la plaça Catalunya el van conscienciar i van fer que comencés a militar dins la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. L’any 2015 es va presentar per Canviem Salt i va ser l’únic regidor de la formació que va entrar al consistori. Per a Palacio, la seva funció no és representar únicament la població immigrant: “Represento les persones independentment de si són nacionals o no”, assegura. Tot i això, té clar que l’assoliment dels drets per a les persones immigrants és fonamental “per no tenir una democràcia esbiaixada”, puntualitza. Encara falta superar l’última frontera.

51%

Més de la meitat no tenen cap tipus de dret polític

El 51% dels immigrants amb permís de residència a l’Estat no tenen cap dret polític. Les comunitats més afectades són les del Marroc, la Xina i el Pakistan, que també són algunes de les més nombroses a Catalunya. La primera suma 213.433 persones, la segona 60.636 i la tercera 45.949. Per accedir a la nacionalitat han de residir de manera contínua 10 anys a l’Estat, però els tràmits poden allargar-ho fins a 14.

Més continguts de