L’eix nacional contra el debat de ciutat?

El projecte per a la capital sol tenir més pes en l’electorat que el context polític

L’any 1995 Convergència i Unió estava convençuda que havia arribat l’hora d’accedir a l’alcaldia de Barcelona. Les enquestes apuntaven el desgast d’un Pasqual Maragall que governava des del 1982 i ja havia fet els Jocs, i que llavors patia els efectes de la crisi econòmica i el descrèdit del PSOE. A Madrid, la coalició nacionalista era clau per apuntalar el govern de Felipe González. I, finalment, CiU presentava el seu millor candidat possible: Miquel Roca. Contra pronòstic, Maragall es va tornar a imposar. L’electorat va pensar que el projecte de ciutat del socialista encara era vigent.

L’any 2015 la situació era la inversa. Després de quatre anys al govern municipal i amb el PSC a l’UVI i el procés sobiranista al centre de l’agenda, CiU considerava que res podia impedir la reelecció de Xavier Trias. Un cop més les previsions van fallar i Ada Colau, una icona del 15-M, es va endur la victòria.

Barcelona és molt Barcelona, té personalitat pròpia i en 28 dels 39 anys de democràcia ha tingut un color diferent del de l’altra banda de la plaça Sant Jaume. Només va coincidir entre el 2004 i el 2010 amb el tripartit, i entre el 2011 i el 2015 amb CiU.

Què passarà l’any que ve? Les eleccions tornaran a coincidir amb un moment de màxima tensió nacional amb el judici als dirigents independentistes. Si hi hagués llista única independentista i una candidatura unionista potent al voltant de Cs, els comuns correrien el risc de quedar desdibuixats com els ha passat al Parlament, però alhora també serien els únics que podrien enarborar dues banderes: la del projecte de ciutat i la de l’esquerra, els ingredients bàsics que expliquen l’hegemonia progressista de la ciutat (les esquerres han governat 35 dels últims 39 anys). En cap altra capital europea hi ha hagut un domini de les esquerres tan aclaparador. Això també explica que el centredreta independentista estigui més interessat en la llista única que ERC o la CUP.

Llistes úniques?

Aquest històric fa preveure que tant una llista única independentista com una d’unionista (amb Manuel Valls?) haurien de poder presentar davant l’electorat un discurs de ciutat creïble amb aires socialdemòcrates per poder aconseguir la majoria. L’experiència diu que als barcelonins els agrada discutir sobre els seus barris, sobre economia, sobre polítiques socials, etc. Convertir les eleccions en un referèndum presenta grans dificultats. No en va la candidatura d’Ada Colau va recollir una important bossa de vot independentista fa tres anys. És cert que l’any que ve una part d’aquest votant pot anar a ERC o la CUP, però no està tan clar que anés a una llista unitària amb el PDECat perquè hi ha electors que, tot i ser independentistes, prioritzen l’eix esquerra-dreta o el projecte de ciutat.

Ara bé, una llista unitària podria servir tant a independentistes com a unionistes per esquivar el debat sobre la ciutat i fins i tot sobre el cap de cartell, ja que ara mateix Ada Colau està molt lluny dels seus competidors en coneixement i és un referent en ella mateixa. Es podria interpretar com una mostra de debilitat. I no està clar que això sigui el que volen els barcelonins.

Més continguts de