El PSOE va tenir ahir a tocar la seva gran reconquesta espanyola, una paraula que, paradoxalment, ha introduït Vox al llenguatge polític. Però les cares de Pedro Sánchez i Josep Borrell no eren d’alegria, malgrat celebrar haver guanyat les eleccions en tots els seus nivells. I és que el mapa pràcticament vermell d’ahir amagava que els pactes de dretes poden fer perdre l’Aragó i, especialment, la Comunitat de Madrid. Hi va guanyar el PSOE, però governarà més que probablement el PP, que porta més de 24 anys al poder, amb el suport de Cs i Vox, a l’andalusa. Les europees, la majoria absoluta de Castella-la Manxa i la victòria a les Canàries i municipis com Saragossa van dibuixar petits somriures a la seu socialista, que va quedar molt lluny de guanyar a les dues grans ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona.

A la capital d’Espanya la fragmentació de Podem va acabar perjudicant el PSOE, que aspirava a poder governar en coalició amb Carmena. A la comunitat de l’Aragó, malgrat que el PSOE va créixer, pot ser inútil, perquè la caiguda d’Unides Podem obre les portes a una majoria de dretes a l’andalusa entre el PP, Ciutadans i Vox. Tret, esclar, que Ciutadans s’obri a pactar amb el PSOE. Potser per això Sánchez, després de celebrar la victòria, va fer una crida a fer que els partits de dretes “treguin el cordó sanitari al PSOE, que aposta per la convivència i el diàleg, i apartin Vox, que només aporta involució”. Va apel·lar a la “responsabilitat” d’aquests partits per frenar la ultradreta i va assegurar que l’aliança amb el partit d’Abascal “no serà entesa pels partits conservadors i liberals d’Europa”.

Més enllà que algunes victòries s’hauran de consolidar amb pactes (i no en totes ho aconseguiran), el múscul territorial aconseguit ahir pel PSOE pot ser crucial per governar en solitari i no dependre d’Unides Podem, amb poca força per fer servir coalicions territorials com a moneda de canvi per entrar al govern central. La golejada a les europees, amb més del 32% dels vots per al PSOE i vint eurodiputats, vuit més que el PP, confirma la incontestable tendència a l’alça del PSOE. Ara bé, la proximitat de tesis entre un Ciutadans també a l’alça i el PP, així com la irrupció de Vox, complica la vida al PSOE en un mapa fragmentat i on gairebé no hi ha majories absolutes, ni tan sols a la majoria dels municipis espanyols.

El regust era agredolç, a l’espera de possibles pactes, ahir a la seu del partit, al carrer Ferraz de Madrid. Espanya, de cop, torna a ser socialista, però això no es va traduir ahir en una victòria incontestable.

El PSOE, en qualsevol cas, confirma la seva resurrecció després de la gran davallada des de la crisi econòmica que negava Zapatero a la seva segona legislatura i que els va fer arrencar amb els plans d’austeritat en què després aprofundiria Mariano Rajoy. El PSOE ha ressuscitat justament de la mà de l’home que després d’aquells comicis semblava destinat a caure en la irrellevància política. La reconquesta del PSOE és, sobretot, la resurrecció d’un Sánchez que va guanyar la partida als barons del partit i que ahir creixia més en vots, però no prou per fer festa grossa.