L’aplaudiment és pel míting el que el gol és pel futbol o la promesa incomplerta per l’independentisme: la clau perquè tot funcioni. A l’inici de campanya de JxCat es comença patint quan el dramaturg Joan Lluís Bozzo, que presenta l’acte, ha d’aclarir a la primera frase: “Ara s’havia d’aplaudir”. Un miratge, perquè la claca -unes 200 persones- s’activa quan apareixen un per un els candidats per posar-se a l’escenari. Desfilen com si fossin alumnes acabats de graduar fins que Laura Borràs creua el passadís -últimament està de moda fer-ne- per arribar a l’escenari.

Al míting de JxCat hi ha gairebé més gent parlant que públic. Fins a deu candidats surten a llegir una frase del decàleg -“són deu punts”, aclareix Francesc de Dalmases per si algú no ho havia entès- per tenir els seus deu segons de faristol calent. També els té Elsa Artadi, que elogia Duran i Lleida per criticar Gabriel Rufián: “Ell mai no havia votat a canvi de res”, diu pujant molt exageradament el to i rebent l’aplaudiment corresponent. Qui ho fa millor és Pau Castellví, número 8 per Barcelona, l’aplaudidor perfecte sobre l’escenari: generositat en el gest de braços, sonoritat en el clapeig, i acompanyament emfàtic amb el cap, com dient: “Sí senyora, sí senyora”. Tot és per escalfar l’ambient pels plats forts: Quim Torra, Carles Puigdemont (només ell rep crits de “president, president”, per cert) i Laura Borràs.

Els arguments són dos: presumir d’una autenticitat que (s’ha de llegir entre línies) no tenen ni ERC ni la CUP, i criticar Pedro Sánchez per no agafar el telèfon, això amb to de certa broma. Sentirem a parlar més d’aquest mòbil que del nou iPhone. “Està apagat i sense cobertura”, lamenta Borràs. És habitual tenir el telèfon encès i sense cobertura o apagat i amb cobertura, però la doble incomunicació que denuncia Borràs fa pensar en una negativa de Sánchez especialment contundent.

La candidata acaba saludant com si l’auditori fos cinc cops més gran i amb un somriure que no abandona en cap selfie. Abans, canten Els segadors, només interromputs quan algú que no se sap la segona estrofa -algú se la sap?- es posa a cridar visques a Catalunya. Borràs desitja una feliç castanyada, perquè no vol “festes d’importació”. El 10-N es decidirà si també serà l’aplaudida a les urnes o hi haurà una castanya que farà sortir el fantasma de la derrota a JxCat.