EL MÍTING DE…

Pedro Sánchez, l’Espanya d’on bufa el vent

Hi ha eufòria a can socialista, i el vent que acompanya el president avui bufa en direcció cap a parlar el mínim de la situació a Catalunya

Un fort vent rep Pedro Sánchez a Barcelona, fet que pot complicar el míting: amb algú que es mou ideològicament en funció de la direcció on bufa cada enquesta, una ventolada aixi pot fer-li dir una cosa i la contrària a la vegada. El que no l’inquieta és un grup de CDRs que crida a la porta, però no va més enllà: el més proper a la violència en el tancament de campanya del PSOE és el grup que amenitza -o terroritza- l’espera, que maltracta versions amb una afinació digna de karaoke.

El públic aguanta, estoïc, fins que un filòsof puja a l’escenari. És Manuel Cruz, i fomenta el debat a l’àgora, bàsicament perquè la concurrència prefereix seguir xerrant a escoltar-lo. Ell s’ho pren amb filosofia (perdó) i amb la felicitat de presentar una de les estrelles de l’acte, Josep Borrell, l’especialista en trepitjar bassals. Pel final de campanya ha reservat arguments de pes i prefereix obviar el bassal per capbussar-se directament en un llac: vincular independentisme i els “150.000 morts de Iugoslàvia”. A l’exministre, que anuncia que se’n va “a Europa” -com si Catalunya estigués a l’Àsia Meridional- no se li pot retreure una manca de consciència ecològica: part del seu discurs és reciclat de l’octubre de 2017 i l’altre sembla reaprofitat del que Alejo Vidal-Quadras va fer la setmana passada a Barcelona, la lectura d’una carta de Tarradellas advertint dels perills de Jordi Pujol.

Ara és Miquel Iceta qui,en la seva versio d’estrella del rock, pooria començar cridant “ja sóc aquí”. Però avui està en versió acústica, calmat, un simple teloner per al president i Meritxell Batet. La candidata, de baixa durant tota la campanya, envia un vídeo com aquells que s’envien a un aniversari on no pots assistir. I potser no és d’aniversari, però això és una festa, perquè entra per la porta Pedro Sánchez.

Sempre hi ha algú que arriba tard i és el protagonsita, i al president del govern ja li agrada. S’hi recrea en un passadís que s’estreta per intentar atansar-se al líder, que somriu i toca militants. “Perdoneu el retard, però tenia ganes de tancar la campanya a Barcelona”. Home, si en tenia tantes ganes potser no hauria fet tard, però el públic l’abraça amb un “Peeedro, peeeedro” i un “presidente presidente” que alguns acaben acompanyant amb salts.

Hi ha eufòria a can socialista, i el vent que acompanya el president avui bufa en direcció cap a parlar el mínim de la situació a Catalunya, aquella que genera més tensions amb el PSC. Més enllà d’alguna discreta menció als “extremistes” i la referència a l’actualitat, posa el mode “quantes coses hem fet i quantes farem”. La llista de promeses és inaudible per l’ovació eixordadora amb què la rep el públic i, ben mirat, és pràctic: si no se sent, menys decepciona que la meitat no es compleixin. 

“EL futur és nostre”, acaba Sánchez, en una frase que tant serveix en un míting socialista com en una cançó de Txarango. La banda sonora del final és Mi Querida Espanya, que Borrell balla movent per les espatlles a Núria Marín, i Iceta -que ja hem dit que avui no era l’Iceta de les grans ocasions- només acompanya amb les palmes. La cançó parla d’una Espanya estimada i nostra, cosa que contradiu una frase repetida pel líder del PSOE, l’existència de “moltes Espanyes” Quina és la de Sánchez? L’11 de novembre veurem cap on bufa. The answer, my friend, is blowing in the wind. 

Més continguts de