Els sondejos no són el que eren

Crítica de TVLa tardança de l’aparició dels primers resultats escrutats va provocar en totes les cadenes una agonia terrible. A TV3, on van començar l’especial electoral a les set de la tarda, es van passar tres hores “parlant i fent elucubracions per passar l’estona”, com la mateixa Montserrat Nebrera va reconèixer, fent de tertuliana entregada sobreanalitzant cada dada. Els presentadors van patir, i a Ramon Pellicer se li va notar més que a Lídia Heredia. La televisió pública catalana, per sort, tenia, una vegada més, la joia de la corona en les nits d’eleccions: Ernesto Ekaizer. El periodista és qui va destapar la caixa dels trons del tema més rellevant de la nit: “ Acabo de hablar con el director del CIS ”, i va explicar que treien valor als sondejos que estaven apareixent perquè no estaven fets a partir d’enquestes a peu d’urna. Aquesta vegada els presentadors no van posar gaire èmfasi en el compte enrere per a les dades estimatòries. És obvi que els sondejos ja no són el que eren. Això sumat a la dilació dels primers resultats i a l’angoixa dels presentadors per l’espera, tot plegat ens porta a una conclusió televisiva general: no cal que els especials electorals comencin tan d’hora, perquè es converteixen en el xou de l’especulació, la desinformació i les dades inconsistents. Per l’agonia que vam detectar ahir a les diferents cadenes, més val començar més tard i oferir programes amb informació sòlida que no confonguin tant l’espectador.

García Ferreras, esperpèntic

Esclar que ja hi ha qui juga precisament amb aquest xou de la inconsistència. En els especials electorals és on es fa més evident la fragilitat periodística d’Antonio García Ferreras, a La Sexta. El presentador va convertir el programa en una mena de carrusel futbolístic de minut i resultat totalment Madrid-cèntric mentre prometia “ ¡Noche de infartos políticos! ” sense que existís cap dada que ho avalés. Ferreras ha convertit l’esgarip de “ ¡Pastor! ” en un crit de guerra televisiu. Amb uns resultats escrutats irrisoris del 5%, Ferreras demanava valoracions urgents de qualsevol cosa: “ Un titular a toda velocidad! ”, exigia als seus tertulians. Ferreras s’agradava a ell mateix recitant totes les xifres que anaven apareixent en pantalla, i que convertien en impossible l’assimilació de dades. Cantava nombres d’escons com si fossin gols d’una competició. I, com que no tenia gaire més a aportar, acabava fent interpretacions intranscendents i molt poc informatives: “ ¡En Burgos! ¡Once escaños para el Partido Socialista! ¡Y los que son de Burgos ya entienden lo que significa eso!” Quan només hi havia un 7% escrutat a l’Ajuntament de Girona, el periodista ja es fregava les mans perquè guanyaven els socialistes: “ ¡En casa de Puigdemont! ” La superficialitat informativa la compensaven amb una pantalla plagada de xifres, dades i colors que s’acabava fent inútil. Hi havia tant de rètol i tant de gràfic que aclaparava més que informava. La Sexta i García Ferreras estan al límit de l’esperpent televisiu.

TVE, impecable

Els que van marcar les diferències pel que fa a anàlisi, rigor i informació van ser els responsables de l’especial de Televisió Espanyola, amb Ana Blanco i Carlos Franganillo. Un especial impecable perquè davant d’un superdiumenge en clau municipal, autonòmica i europea van treballar des de la transversalitat. No van caure en l’error del centralisme madrileny en el qual va caure La Sexta reiteradament. TVE va fer una feina periodística impecable sabent posar en relleu la importància de les europees (amb una anàlisi interpretativa excel·lent per part d’Anna Bosch). El decorat, per cert (que és lògicament el mateix que van fer servir el 28-A), és d’una efectivitat i utilitat absolutes, i aconsegueix un equilibri entre el disseny i la practicitat més que lloable. És, insòlitament, l’únic plató que inclou una grada de públic. Els infogràfics són moderns. Els reportatges i les connexions eficaces van permetre que els presentadors no acusessin tant el patiment per l’endarreriment dels primers resultats.

La catifa voladora de TV3

Raquel Sans sobre una catifa voladora que la transportava ràpidament als Ajuntaments de les capitals, Carles Prats en el seu ascensor virtual per anar als diferents àmbits electorals i Núria Solé van il·lustrar l’audiència amb la claredat de sempre. TV3 continua sent pionera en modernitat i eficàcia informativa en les eleccions. Amb tot, els engranatges pel que fa a les connexions i la fluïdesa informativa des del plató central es van encallar una mica més que en el 28-A.

On no hi ha catifes ni ascensors que valguin és a Soto del Real. Les connexions a l’inici de l’especial amb el periodista David Melgarejo a les portes de la presó és la manera de fer evident, de manera simbòlica, la irregularitat electoral que estem vivint. Ens deien que els polítics podrien seguir la nit electoral des de la televisió de les seves cel·les. Ho van poder fer, però, a través d’unes cadenes que no semblaven recordar-se de la seva existència.