Les urnes faran emergir la fractura generacional i territorial a l’Estat

GijónEn el bipartidisme que ha ordenat la lògica política espanyola en les tres últimes dècades el PSOE i el PP -que s’anaven alternant- s’atribuïen les virtuts de ser intergeneracionals i, a més, capaços de cohesionar i representar tot l’Estat. Socialistes i populars tenien una presència harmònica al territori i entre totes les franges d’edat, amb l’excepció de Catalunya per al PP, on no renegar del passat franquista i utilitzar l’espanyolisme com a factor electoral mobilitzador a la resta de l’Estat, combinat amb l’hegemonia de CiU entre els sectors més conservadors, els havia dificultat la penetració -per bé que amb intermitències a les generals, com van demostrar els 12 escons de José María Aznar l’any 2000-. Segons les enquestes, però, la irrupció dels emergents ha acabat amb aquesta situació, i Espanya s’aboca el dia 20 a una fractura electoral, és a dir, a tenir un sistema polític de partits molt segmentat que dificultarà les cessions per teixir els consensos per abordar unes reformes que són cada cop més inajornables en tots els àmbits.

L’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques, la més àmplia de les fetes fins ara, pemetia afinar en el retrat robot dels votants i ajuda a entendre el tipus de campanya que fan uns i altres. I quina és aquesta fotografia? Doncs, amb algunes excepcions, el d’una dreta i sobretot d’una esquerra (amb el PSOE i Podem) duals. Dividides.

A la dreta, d’una banda, hi ha un sector conservador rural i envellit, que el PP pràcticament monopolitza, i, de l’altra, un liberalisme més rejovenit i urbà, i també nacionalment desacomplexat, que encarna Ciutadans. De fet, segons la intenció directa de vot del CIS -les dades sense cuinar i sense assignar vot als indecisos-, entre els més joves de 65 anys Rajoy tindria un 12,4% de paperetes espontànies i Rivera el superaria amb un 13,6%. En canvi, si es miren les dades dels més grans de 65 anys (ahir es va poder fer de manera íntegra), un 29,5% diuen d’entrada que triaran la papereta del PP i només un 4,8% la de C’s.

No és casual, doncs, que ahir Mariano Rajoy anunciés una de les seves mesures estrella en política fiscal: deixarà exempts de pagament de l’IRPF els que allarguin la vida laboral més enllà dels 65 anys. L’Estat s’estalviarà pensions i els afectats guanyaran més. La part negativa: menys rotació al mercat laboral i més dificultats dels joves per accedir-hi. Es tracta de mobilitzar els fidels. El PP ho sap i Rajoy ho fa.

En moltes províncies castellanes, com Àvila o Conca, però també en altres de l’interior com Terol, el PP té dos diputats i el PSOE un. Els populars les trepitgen intensament, aprofitant la seva potent malla territorial per mantenir el segon diputat arreu i barrar el pas a C’s. Els passejos de Rajoy per ciutats petites i les partides de dòmino i les visites a casals d’avis formen part d’una estratègia mesurada. Rivera intenta combatre-la, però amb poca presència als ajuntaments petits i amb un partit massa nou (cada dia té ensurts amb els seus candidats, com ahir amb els tuits de la seva número tres per Madrid) ho té complicat. El líder de C’s era ahir a Toledo i va compartir una estona amb la premsa a l’autobús de campanya. Allà va recordar que el PP només guanya entre la tercera edat i va fer notar que Rajoy reforça el paper de “candidat rural” renunciant a les ciutats (la seva presència a Catalunya, Euskadi i el País Valencià és simbòlica). Rivera deia, però, que ells es faran forts a les Castelles gràcies a la presència a les televisions estatals.

A l’altra banda del ring ideològic hi ha una esquerra conservadora i una altra de plural. La conservadora és el PSOE, que com el PP té un electorat menys format i envellit: entre els més joves de 65 anys -també amb dades d’intenció directa de vot del CIS- un 14% optarien per Podem i un 13,8% pel PSOE, i entre els de la tercera edat un 18,8% per Pedro Sánchez i un 4,2% per Iglesias. El vot socialistes també és força ruralitzat i fort al sud. Andalusia apareix com l’únic territori on el PSOE, que pot ser tercer o quart a Catalunya i Madrid, pot guanyar el dia 20.

Al davant hi té Podem, una esquerra alternativa amb un discurs que si no és nou ho sembla, que és filla de la indignació i que l’ataca sense treva. Però és, a més -i això explica el seu discurs a l’hora de reivindicar el referèndum per a Catalunya o el reconeixement de la realitat plurinacional i plurilingüe d’Espanya-, una esquerra amb un fort pes de la perifèria. L’anomenat grup de la Complutense (Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i els seus afins) és fort a Madrid però té seriosos problemes per fer forat al sud, des d’on Susana Díaz aspira a fer el salt a la política estatal amb garanties i amb un plus de legitimitat, i a Castella, on la llei electoral reparteix els escons en petites circumscripcions on cal superar el 20% per obtenir l’escó.

Podem espera obtenir un gran resultat -que li podria aportar la meitat dels escons totals- amb les confluències amb partits amb una visió plural de l’Estat i partidaris del dret a decidir. A Catalunya, al País Valencià i a Galícia ha acceptat fer passar les seves sigles en segon pla, que els caps de cartells els posin Barcelona en Comú -la formació d’Ada Colau que, amb ICV i EUiA, fa pinya amb el partit d’Iglesias-, Compromís -la marca en què el Bloc és la principal formació i que manté l’exalcalde de Sueca Joan Baldoví com a cap de cartell- i les Marees gallegues -que tenen com a referent l’exlíder del BNG Xosé Manuel Beiras-. Les tres confluències amenacen la posició del PSOE i, en el cas de Galícia i el País Valencià, aspiren a quedar ben a prop del PP. Així, mentre el PSOE fa costat a Rajoy i a C’s en el plet català i es manté en un no rotund al dret a decidir, Iglesias condiciona els pactes d’investidura a un referèndum català i fa una proposta de reforma constitucional que passa, entre altres coses, per assumir que Espanya és “plurinacional”.

Sánchez i el vot útil

Per aquí no hi passa el vell PSOE (i encara menys Díaz), i ahir Zapatero -el president que va intentar resoldre l’encaix català amb l’Estatut i es va quedar a mitges convertint el que havia de ser “el mascaró de proa” de l’Espanya plural en un fracàs polític- va irrompre a Gijón per primer i últim cop en la campanya de Sánchez per advertir que els “exemplars” pactes de la Transició, que Podem i l’independentisme esmenen pràcticament a la totalitat, “no es qüestionen” d’entrada. Zapatero va dedicar atacs més durs a C’s -acusant-los de recuperar el programa dretà que el PP va deixar al calaix el 2004 quan va perdre- que a Podem, però va deixar ben clares les diferències entre les esquerres en pugna. Sánchez va optar per fer una crida al vot útil.