BadalonaJust arribar a Badalona ja veig un cartell, immens, de l’alcalde Albiol, entre un del Burger King i un del Name, Centre Mèdic. L’eslògan fa: “ La receta funciona ”. Es veu que anirà a votar a les dotze a l’institut Lola Anglada, i jo que me n’hi vaig per veure si el pesco.
“Volem l’institut”, diu una pancarta de roba així que entres al pavelló on hi ha les meses electorals. A les cues, diversos senyors grans amb caminadors, una dona amb una pala i una galleda d’anar a la platja en una mà i la papereta a l’altra i un home que agafa les ulleres amb la boca, per la barnilla, mentre busca el carnet. Una interventora de Convergència porta una polsereta amb l’estelada, però la dissimula amb dues polseres gruixudes, de plàstic, d’aquest color carn que ara en diuen nude. La polsereta és il·legal, figura, perquè “podria condicionar el vot”.
Els carrers, asfaltats
Per aquí i per allà, fotògrafs i càmeres amb trípodes a coll i motxilles a l’esquena (algun dia, algun fisioterapeuta farà una tesi anomenada La contractura de l’informador ). “L’Albiol guanyarà”, em diu un senyor. “A Badalona hi falten líders. Convergència? Res. Iniciativa? Res. Esquerra? Res. Nosaltres som del barri Manresà, a la frontera amb Montgat. Ens va venir l’Albiol i ens va dir: «Us asfaltarem els carrers», i jo vaig pensar: «No coneix el barri». Els carrers ja estan asfaltats”.
Al seu costat, una senyora furga a la bossa, amb propaganda de l’Ortopèdia Sant Jordi, mentre li diu a l’home: “ Tú tenías el A y yo el B. Nos hemos ‘cambiao’ las papeletas ”. Però s’interromp un moment per saludar una coneguda. “Adéu, carinyo!” Una noia es mira un interventor assegut a l’escenari del pavelló amb les cames creuades. “Aquest és el del PP. És aquell que sempre està sol a la platja”, li diu a una amiga. Al seu costat, una interventora d’ERC li diu a la de CiU: “Quina il·lusió! Una dubtosa m’ha vist i m’ha dit: «Com que no sé a qui votar, t’agafo a tu»”. L’altra la felicita i enceten una conversa: “Doncs, jo, el 9-N vaig fer de voluntària de cotxes...”
I a les dotze arriba ell, amb la família. Du camisa blava, texans Levi’s 501 amb l’etiqueta gastada i mocassins sense mitjons. M’hi acosto. “ La mujer va muy mona, es un figurín -em diu una senyora referint-se a la dona de l’alcaldable-, con ese blanco tan majo que se lleva en el PP ”. I em dóna un cop de colze: “ Pero el bolso no le pega nada, así, tan marroncete, aunque lleve el cinturón a juego ”. Un avi i una noia jove es posen a la cua: “ Esto es puro politiqueo -remuga ell-. Tú me votas a mí y yo te voto a ti”. I ella li dóna la raó: “ Que sí, yayo. Que Suecia merecía ganar ”.
