ERC topa amb la mateixa pedra que CiU: l'orgull del PSC

BarcelonaL'independentisme català, i abans el nacionalisme, té una relació ambivalent amb el PSC. D'una banda, li reconeixen el seu lloc dins del moviment catalanista i el seu paper clau en qüestions de país com ara la defensa de la llengua. De l'altra, se'l menysprea i se'l pinta, amb objectius clarament electorals, com un partit "sucursalista" (una etiqueta molt potent creada per Jordi Pujol) i subordinat al PSOE. El problema és que sovint es té la temptació de creure's massa el que és només una estratègia electoral i s'ignora que el PSC també té un orgull propi de partit. Li va passar a Artur Mas quan va pactar amb Zapatero la retallada de l'Estatut a canvi que al Parlament es respectés la llista més votada. A l'hora de la veritat, José Montilla es va desentendre d'aquell pacte i va reeditar el segon tripartit amb ERC i ICV. Justament perquè existeix aquest precedent resulta incomprensible l'error de càlcul d'ERC amb la negociació de pressupostos.

En política, i en general a la vida, convé no humiliar mai algú que potser necessitaràs en el futur. Aquest va ser un primer error atribuïble sobretot a Oriol Junqueras, que ha estat especialment dur amb els socialistes pel seu paper en el 155. A continuació, i amb Junts fora del Govern, ERC va dissenyar una estratègia per anar arraconant el PSC i deixar-li poques opcions per negar-se a avalar els pressupostos. Primer va tancar un acord amb els comuns i després va escenificar una aliança amb sindicats i patronal per pressionar el PSC. Què va passar? Doncs que a cada pas que es feia, el PSC, en lloc de quedar atrapat en la xarxa dels republicans, se sentien més forts per apujar el preu del seu suport. Ara ja es pot dir que si el que buscava l'estratègia republicana era abaratir el suport, l'efecte aconseguit ha estat exactament el contrari. Amb la seva posició intransigent, el PSC considera que està recuperant l'autoestima com a partit. I en el càlcul polític s'han de tenir en compte també aquests components diguem-ne més psicològics. Hi ha una mica de: "Som el PSC, som la primera força a Catalunya, i no ens deixarem manipular per uns aprenents!" En efecte, aquest component de sentiment de superioritat cap a ERC (compartit amb Junts) també juga un paper en aquesta història.

L'últim gran error d'ERC el comet dijous passat quan Pere Aragonès li treu la qüestió dels pressupostos a Pedro Sánchez. Aquest gest, evidentment, va ser llegit al PSC com un menyspreu a la sobirania dels socialistes catalans i un intent de repetir la jugada (fallida) d'Artur Mas amb Montilla. La foto de Sánchez i Illa de dijous al vespre demostra que el president espanyol avala l'estratègia del PSC i està disposat a desmarcar-se dels republicans en un any electoral. Sánchez juga al curt termini, esclar, i ara el seu objectiu immediat és tenir un PSC fort de cara a les municipals. I Catalunya és la clau perquè en el global de vots de les municipals a Espanya el PSOE superi el PP.

Caldrà veure què passa les properes hores, però ara de moment ja es pot dir que l'escenari d'uns pressupostos plàcids i sense cost per a ERC ja s'ha esvaït. Per una barreja de no saber veure quina era la correlació de forces i no tenir en compte la identitat del PSC com a partit català, favorable a la unitat d'Espanya, sí, però amb una idiosincràsia i una cultura política que no tenen les federacions del PSOE.