L’Ajuntament de Barcelona va ser la segona casa d’Ernest Maragall (Barcelona, 1943) durant trenta-quatre anys ininterromputs. Hi havia entrat a treballar el 1969 amb José Maria de Porcioles d’alcalde -ara vol canviar el nom del mirador que porta el nom d’aquell alcalde franquista- i va ser precisament allà on va començar la carrera política de la mà del seu germà Pasqual. No va ser regidor de la ciutat fins al 1999 i ja aleshores es va convertir en el regidor de més edat del consistori. El 2003, havent estat elegit a les urnes, va preferir deixar l’Ajuntament un dia abans de la sessió constitutiva, i avui, setze anys després, hi vol tornar canviant les sigles del PSC per les d’ERC, i com a alcalde. Maragall ha afrontat als setanta-sis anys la seva primera campanya electoral com a cap de llista i les enquestes l’han estimat fins i tot abans que Oriol Junqueras li demanés de fer el pas per rellevar Alfred Bosch com a alcaldable.
Maragall i el seu equip sabien que l’edat seria un hàndicap i, tot i que inicialment van voler reaccionar als atacs dels seus rivals fent-lo jugar a futbol o a ping-pong en campanya, finalment es van adonar que era preferible contrarestar les crítiques exhibint la seva experiència política. Té el cognom i les sigles adequades per aspirar a la victòria i durant els últims quinze dies ha intentat convèncer els barcelonins bàsicament de dues qüestions. La primera, que el projecte de Colau ha decebut i està esgotat. La segona, que només hi haurà un alcalde independentista a la ciutat si ell guanya les eleccions. Seria la victòria més important d’ERC en democràcia.
