Segona volta amb sorpresa

BarcelonaLa nova onada europea és liberal i verda en detriment del bipartidisme tradicional que castiga la socialdemocràcia i amb una empenta inferior a l’esperada de les forces que pretenen diluir el club. El PP ha guanyat les eleccions, es confirma la tendència a l’esmicolament de l’arc parlamentari i el vot d’euroescèptics i ultranacionalistes s’imposa a França, Itàlia, Polònia i, com era d’esperar, a la Gran Bretanya, però no a Espanya. França és un bon exemple del vot de càstig que afavoreix la UE amb la nova victòria del FN. Una derrota de l’home que es va presentar la nit que va guanyar les presidencials davant dels seus amb un abric mitterrandià i l’himne d’Europa com a banda sonora. Una derrota que debilita l’eix franco-alemany quan Merkel està a punt de tancar el mandat i el Brexit encara és una bomba de rellotgeria sense desactivar. A la Unió li esperen temps difícils en què caldrà reivindicar la seva utilitat.

Segona volta i vot dual

A Catalunya i Espanya s’ha mantingut la tendència expressada per l’electorat en les generals del 28 d’abril, amb el PSC a rebuf dels resultats de les legislatives i amb una nova victòria del PSOE a Espanya, de JxCat a les europees i d’ERC als principals municipis de Catalunya i, especialment, a Barcelona.

Els blocs es mantenen molt estables pel vot dual que ha portat a una àmplia victòria de Carles Puigdemont a les europees, que li permetrà entrar amb Toni Comín en una Eurocambra per a la qual també ha estat elegit Oriol Junqueras. L’independentisme es queda a tocar del 50% de vots.

I ara què?

Ara començaran els pactes. Està clar que el lideratge dins del sobiranisme és bicèfal. Els electors han decidit donar suport a l’estratègia de Carles Puigdemont a Europa i han donat la força municipal a ERC. Els presos polítics i exiliats continuen en l’escenari públic malgrat tots els entrebancs i sabotatges. Nou pas cap a les eleccions a la Generalitat. El nou pas serà establir l’estratègia a Barcelona, on Ernest Maragall ha obtingut l’alcaldia i haurà de decidir amb qui governa. A mitjà termini, el nou gran desafiament serà la resposta sobiranista a la sentència del Tribunal Suprem, i els catalans continuen fent senyals a dues bandes. També Pedro Sánchez podrà desvelar cap on anirà la legislatura i si forma govern amb participació d’Unides Podem com a soci estable dins l’executiu o intenta una difícil geometria variable, vista l’oposició que es dibuixa contra el PSOE per part de Ciutadans, que vol l’hegemonia de la dreta. Ara sí que haurà d’establir una ruta per pacificar la qüestió catalana, si no s’atreveix a solucionar-la, i els interlocutors continuen sent els líders sobiranistes que són a la presó i a l’exili o els que surtin de les renovacions dels seus espais polítics un cop s’han començat a posar les peces d’aquesta nova etapa política que culminarà amb les eleccions a Catalunya.