50 milions en 10 anys: la factura de la campanya electoral constant

BarcelonaEn els pròxims mesos els catalans tornaran a votar en unes eleccions al Parlament. Serà el cinquè cop en 10 anys. Aquesta nova cita amb les urnes suposa per als partits tornar a fer campanya i, per tant, tornar a gastar diners per demanar el vot, una missió a la qual, segons dades fiscalitzades per la Sindicatura de Comptes, les formacions amb representació a la cambra han destinat 50 milions d’euros des del 2010, una gran part dels quals tenen dret a ser reemborsats amb diner públic. És una de les factures de la inestabilitat al Parlament.

El primer que cal apuntar és que la majoria dels diners que es gasten en campanya surten de la butxaca dels ciutadans. El segon, que els partits han moderat la seva despesa, com a mínim en les eleccions al Parlament. L’any 2010 la suma de la inversió en campanya de les formacions catalanes va fregar els 15 milions d’euros. Dos anys després la quantitat ja es va quedar en 12,8 milions, una xifra que va tornar a baixar fins als 10,7 milions en les plebiscitàries del 2015. En les últimes eleccions al Parlament, les del 2017 convocades pel 155, el cost total de les campanyes va registrar un cert repunt, fins als 11,8 milions.

La despesa està molt vinculada a les expectatives de vot de cada partit. La CiU d’Artur Mas que va tornar a la Generalitat el 2010 va gastar-se 4 milions d’euros, mentre que set anys més tard un JxCat amb unes perspectives electorals més imprevisibles es va quedar en 1,8milions. L’exemple a la inversa és el de Cs. Quan els d’Albert Rivera maldaven per tenir seients al Parlament amb prou feines es gastaven 150.000 euros, mentre que el 2017, amb el vent de les enquestes a favor, van estar al voltant per primera vegada dels tres milions.

Per què es modera la despesa?

Ignasi Llorente, alcalde de Torrelles de Llobregat, va participar com a secretari d’imatge i comunicació en la cuina de moltes campanyes d’ERC en el passat -ara ja no n’és militant-. Apunta que l’impacte d’una campanya en els comptes d’un partit és “molt bèstia” i que mentre que abans es treballava amb l’esquema d’anar a eleccions “un any sí i un any no”, ara pràcticament “fas dos eleccions cada any, com aquell qui diu” -el 2019 en van ser quatre-. “S’ha anat moderant molt la despesa”, constata Jordi Cuminal, que ha participat i dirigit campanyes de CiU i CDC i va ser al nucli dur de la de JxSí. Per a ell, hi ha un motiu principal: la comptabilitat dels partits s’ha fet més “transparent”.

Què val més diners?

La majoria de partits dediquen gairebé la meitat de la despesa al mailing, és a dir, a la tramesa electoral que s’envia a totes les llars i que inclou la propaganda de torn i la butlleta del partit en qüestió. Cs, per exemple, a les eleccions del 2017 va dedicar només a aquesta partida més de 900.000 euros. El PSC, més de 800.000, i JxCat i ERC, més de 600.000 cadascuna. “La cartelleria també és una despesa molt cara, i personalment és sobre la qual tinc més dubtes [del seu rendiment]”, exposa Llorente. Segons explica, les banderoles que inunden els carrers s’acabaven fent més per “tranquil·litzar” els candidats i poder dir-los: “No patiu, que us veureu pel carrer”. Cuminal hi coincideix: “Et trucava un alcalde i et deia: «Si no em poseu banderoles, la gent em pregunta si és que no ens presentem»”. Creu que el mailing i les banderoles tenen “una força de la tradició molt bèstia” en el si dels partits i genera “pànic” qüestionar internament si cal seguir actuant així. A més, afegeix que hi ha un encariment puntual dels productes: “No es diu prou, però si tu vas ara a llogar un escenari i uns altaveus té un preu, i en campanya aquest preu pot ser el triple”. En el cas del mailing, assenyala que és molt difícil plantejar-ne la supressió, perquè un segment de la població vol anar amb el vot preparat de casa, però planteja una solució per racionalitzar la despesa, i és que tots els partits acceptin enviar la propaganda en un únic sobre conjunt: “L’estalvi seria molt important”.

Finançament públic

¿S’han de finançar les campanyes públicament? El coordinador de l’Observatori de Partits Catalans (OPCAT) i professor de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Sergi Lostao defensa les virtuts del sistema actual: “Dona una mica d’equilibri al joc polític. Fa que tothom pugui competir, potser no amb les mateixes condicions, però sí amb unes condicions no tan desequilibrades com seria amb el finançament (exclusivament) privat”. També els dota de més independència, assegura. A l’OPCAT han constatat que abans els bancs havien sigut “una font de finançament important” per als partits, però que molts han fet l’esforç de “prescindir de préstecs” per tenir “les mans més lliures”.

A la repetició constant d’eleccions s’hi suma també que les campanyes van més enllà dels 15 dies oficials. Les campanyes duren a partir del moment que s’acaben unes eleccions fins a les altres. Qui no faci cas d’això és que no està fent bé la comunicació política”, conclou Cuminal.

Una llei electoral catalana,

la gran assignatura pendent

Algunes millores en el funcionament de les campanyes es podrien introduir elaborant una llei electoral catalana. En 40 anys des que es va restablir el Parlament, els partits catalans han sigut incapaços de pactar-ne una i actualment s’aplica la llei orgànica estatal. No n’hi ha una de pròpia perquè no es posen d’acord en el sistema electoral, és a dir, en com traduir els vots en escons. Alguns volen maximitzar el vot urbà, que és allà on surten beneficiats, i els altres el vot rural, pel mateix motiu. L’últim intent seriós d’aprovar la llei va ser el 2015, però va fracassar.