Política 27/04/2019

Un fantasma recorre Espanya?

El partit ultradretà Vox, que va ser subestimat i després sobrevalorat, catalitza les eleccions

i
Ernesto Ekaizer
3 min
Santiago Abascal durant el míting celebrat per Vox a València

MadridEn menys de 150 dies, entre les eleccions autonòmiques andaluses del 2 de desembre del 2018 i les generals anticipades d'aquest diumenge 28 d'abril, un fantasma ha recorregut Espanya: el fantasma de Vox i l'amenaça d'instal·lar a la Moncloa un govern de Partit Popular i Ciutadans amb el seu suport, fórmula que va permetre a la dreta conquerir el Palau de San Telmo, seu de la Junta d'Andalusia.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Els dos debats televisius han permès als electors veure en directe la metamorfosi operada en el paisatge polític durant els cent cinquanta dies que van seguir la batalla d'Andalusia. L'imam de Vox ha arrossegat PP i Ciutadans cap a posicions més extremistes de les que ja tenien, tant en el terreny polític com en l'econòmic.

Els partits de la dreta han descrit, per justificar el seu desplaçament cap a l'extremisme, una Espanya, si governa l'esquerra, al caire de la fallida política –la separació de Catalunya– i una nova gran crisi econòmica –per l'aplicació del que qualifiquen de programa comunista inspirat per Podem.

Vox ha vençut, doncs, catalitzant la dinàmica guerracivilista del PP per recuperar el poder governamental. I Abascal s'ha beneficiat per partida doble d'haver-se estalviat dos debats: no ha patit el desgast inevitable de participar-hi i ha pogut presentar-se com a víctima de l'establishment.

Ves per on, va ser Jesús Polanco, president del grup Prisa, qui el 23 de març del 2007, quatre mesos abans de morir, va denunciar a la junta d'accionistes del grup que el PP volia "tornar a la Guerra Civil".

I allò no tenia res a veure amb Catalunya.

El PP volia recuperar el govern i desallotjar-ne per qualsevol mitjà a qui, des del seu punt de vista, l'usurpava il·legítimament des del 2004, José Luis Rodríguez Zapatero.

En aquella època governava el tripartit a la Generalitat i el PSOE a la Moncloa: la majoria dels catalans apostaven per continuar sent una comunitat autònoma dins d'Espanya (38,2%) i els més llançats donaven suport a un estat dins d'una Espanya federal (33,4%). L'estat independent era un ideal amb el qual somiava un 13,9 per cent de la població. I per al 8,1% era suficient que Catalunya fos una regió dins d'Espanya.

Santiago Abascal era en aquells temps dirigent del PP, un partit que abandonaria el 2013 acusant Mariano Rajoy de trair els valors fundacionals i, especialment, d'abandonar les víctimes del terrorisme etarra.

Aquesta sortida, retrospectivament, es pot agafar com a referència a 'L'ou de la serp'. En la pel·lícula d'Ingmar Bergman sobre l'Alemanya de Weimar, un dels personatges, el doctor Vergerus, explica les convulsions de la república, en la qual acaben d'assassinar els dirigents comunistes espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, d'aquesta manera: "Qualsevol pot veure el futur: és com un ou de serp. A través de la prima membrana es distingeix un rèptil ja format".

Si ja el 2006 i el 2007, amb un suport a la independència de Catalunya del 14% dels ciutadans, el PP animava pràctiques guerracivilistes per recuperar el poder, dotze anys més tard –després de la consulta del 9-N del 2014 i el referèndum del 1-O de 2017, l'aplicació del 155, la presó preventiva i el judici del Procés– i amb un percentatge favorable a la independència del 47% i un 80% que vol pronunciar-se en un referèndum, el que s'intuïa llavors a través de la closca de l'ou sembla que s'ha convertit en realitat: el monstre que pretén donar una resposta definitiva ja és aquí. Un monstre de tres caps.

Sabem que l'agenda l'ha anat establint Vox. Ni el PP ni Ciutadans han actuat com a mestre de cerimònies en la campanya de la dreta del 28-A.

Però els resultats electorals donaran resposta a la pregunta i especulació sobre la magnitud del contagi en termes de vots que provoca a Espanya l'espectre dretà que recorre Europa a partir de la Gran Recessió del 2007-2008. És a dir, precisaran l'abast d'un fenomen que jeia dorment dins de les files del PP i que l'explosió d'aquest partit ha alliberat.

Sembla que de la dreta es pot dir allò que qui ho té del néixer, mai ho deixa. Els resultats diran, en cas que no calgui anar a noves eleccions, quines combinacions governamentals emergeixen.

Responent a la pregunta de quina serà l'actitud de Pedro Sánchez en cas que la suma de PSOE-Ciutadans arribi a la majoria absoluta de 176 escons, un dirigent socialista de l'ala esquerra assenyala: "Pedro Sánchez, tot i els atacs de Rivera, no renuncia a aquesta possibilitat. És més, diria que li agrada. Però estratègicament seria dolenta per al PSOE. Perquè no som l'SPD alemany o un altre partit socialdemòcrata europeu, i una coalició amb Ciutadans suposaria una nova transformació de la nostra personalitat". Aquest nou canvi, lògicament, és el que promouen l'establishment europeu que s'expressa a través del setmanari 'The Economist',

stats