11-M: ferides sense guarir de la teoria de la conspiració
La pressió d’alguns mitjans va assetjar policies i va aguditzar el dolor que patien les víctimes
MadridCom una serp enroscada en el seu propi dolor, la majoria de les víctimes dels atemptats de l’11-M han sentit durant mesos i anys que la teoria de la conspiració sobre els autors de la massacre els oprimia fins a negar-los el poc oxigen que els quedava per tirar endavant. No n’hi va haver prou amb la sentència de l’Audiència Nacional, ni amb la del Tribunal Suprem. Podien trobar-se amb una portada de diari o engegar la ràdio i sumar una nova condemna, obligats a veure el seu futur com un enorme forat negre, en què hi havia la confabulació policial, l’estratagema socialista, la participació d’ETA...
Si alçaven la veu en contra podien acabar amb escorta policial, com li va passar a Pilar Manjón, encara presidenta de la majoritària Associació 11-M Afectats del Terrorisme. “Aquelles informacions van sumar moltíssim dolor al nostre dolor. Una no es pot aixecar cada dia a l’espera de què sortirà avui, què diran avui. Hem passat veritables calvaris”, rememora a l’ARA Manjón tres dies abans que es compleixi el desè aniversari de la tragèdia.
Els artífexs de la teoria de la conspiració van tenir en la “motxilla de Vallecas” un dels seus fetitxes preferits. Es tractava de la bossa amb l’explosiu que no va arribar a explotar i que, al costat de pertinences d’algunes víctimes, va ser traslladada a la comissaria de Puente de Vallecas. La targeta de mòbil que contenia va ser la pista que va conduir fins a la trama islamista, un esquer col·locat per un policia “socialista”, segons els líders de la conspiranoia.
Suïcidi per la pressió mediàtica
“Han fet molt de mal a les víctimes, però no només això. Tinguem en compte que la dona del comissari Ruiz, de Vallecas, va arribar a suïcidar-se”. Manjón recupera un dels efectes més dramàtics d’aquella campanya mediàtica. Rodolfo Ruiz estava al capdavant d’aquella comissaria el dia dels atemptats. Quan va canviar el govern espanyol, va ser triat per dirigir la Brigada Provincial d’Informació, l’estructura dedicada a Madrid a combatre el terrorisme i els ultres. Per això va ser el responsable de la detenció de dos militants del PP acusats d’haver agredit el ministre José Bono en una manifestació contra ETA el 22 de gener del 2005. Ruiz va ser condemnat a cinc anys per detenció il·legal i falsedat documental a causa d’irregularitats en l’actuació policial. Després el Tribunal Suprem el va absoldre, però ja hi havia motius de sobres perquè fos blanc de la conxorxa.
“Heu sembrat de proves falses el sumari, heu col·laborat amb una massacre criminal, i ho pagareu, vosaltres, ho pagaràs tu, Ruiz...” I encara que no hi hagi una sola prova que alguna d’aquestes acusacions fos veritat, el comissari Rodolfo Ruiz ho va pagar. I molt car. L’autor d’aquesta frase és el locutor Federico Jiménez Losantos, director del matinal de la cadena Cope quan la va pronunciar. Per frases com aquesta o per articles a El Mundo, la seva dona va caure en una depressió de la qual ja mai va sortir. “No ho dic jo, va ser així com m’ho van dir els metges”, recorda el comissari.
Aquell no va ser l’únic càstig que va rebre. Un infart de miocardi, que ell relaciona amb la tensió acumulada, li va impossibilitar tornar a treballar. “Interior premia amb una jubilació el policia responsable de la comissaria de Vallecas l’11-M condemnat pel cas Bono”. Així va titular el 29 juny del 2007 Libertad Digital, la web de Losantos. El policia va dur-lo als tribunals, però el locutor va poder emparar-se en la llibertat d’expressió. No li va passar el mateix en altres processos en què va ser condemnat, com les querelles d’Alberto Ruiz-Gallardón i de l’exdirector de l’Abc José Antonio Zarzalejos. “Jo sóc Rodolfo Ruiz i no tinc poder”, es resigna l’excomissari. Ruiz no aspirava a arribar a la cúpula policial, es conformava a esgotar la seva vida laboral al cos, segons reconeix. Un altre comissari, Juan Jesús Sánchez Manzano, sí que semblava cridat a grans tasques de comandament, asseguren en el seu entorn. L’11 de març del 2004 era el cap dels prestigiosos Tedax de la Policia, però des de fa cinc anys dirigeix la comissaria de Móstoles, al sud de Madrid.
Querelles del comissari Manzano
Allà va ser destinat després d’una campanya mediàtica de la qual també va intentar defensar-se als tribunals, però un jutge va desestimar la demanda per vulneració del dret a l’honor presentada contra Pedrojota Ramírez i Casimiro García Abadillo. El Suprem encara està pendent de decidir sobre el seu recurs contra Losantos. Així que, deu anys després dels atemptats, Sánchez Manzano ha decidit escriure un llibre que ell mateix ha editat i ha posat a la venda a internet: Las bombas del 11-M. El comissari es disculpa de no fer declaracions pel fet de seguir en actiu i es remet al contingut del llibre. Va ser acusat de destruir proves i de ser el responsable d’haver difós la teoria del titadine, l’explosiu que utilitzava ETA. De tot això es defensa en el llibre, en què titlla Pedrojota, García Abadillo i Jiménez Losantos de “tramoistes de la farsa” i els acusa d’haver “ajudat els terroristes” amb la seva teoria de la conspiració.
Per què ho van fer, tot això? Respon Pilar Manjón: “Per vendre diaris. Espero que els senyors bisbes de la ràdio insultadora també s’hagin fet molt rics. Eren simplement diners. Recordo aquelles portades amb declaracions d’assassins que ara se’n desdiuen”.
