La fragmentació de Podem i les pugnes internes amenacen el seu poder local

La competició d’Errejón contra els liles a Madrid simbolitza la crisi de l’espai en el seu cinquè aniversari

Lluites internes, escissions, acusacions creuades de personalisme i, en paraules d’un dirigent de Podem disgustat amb Íñigo Errejón, “ganivetades”. Aquest és el balanç de la situació dins de l’espai de Podem quan es compleixen cinc anys de la irrupció del partit lila en el mapa polític espanyol, a les europees del 2014. Ara, quan la formació afronta les seves segones eleccions municipals, autonòmiques i europees, l’escenari ha canviat fins al punt que Errejón -antic número 2 del partit- s’enfronta avui a Unides Podem, encapçalades per Isa Serra, en la lluita per la Comunitat de Madrid. La pugna més representativa d’aquesta divisió, però no l’única.

La fractura que ha portat l’espai a competir a les eleccions a la Comunitat de Madrid pot no ser, tanmateix, perjudicial. Segons el CIS, Més Madrid (la llista d’Errejón) i Unides Podem estarien pràcticament empatats i sumarien, entre els dos, més o menys els 27 diputats que va obtenir Podem el 2015. Una xifra que els permetria pactar amb el PSOE -que lideraria els comicis amb un 29% dels vots- per desallotjar un PP que governa la comunitat des de fa 24 anys. La divisió, en aquest cas, “no té per què ser problemàtica en termes de representació”, explica el politòleg Pablo Simón, ja que, “un cop s’arriba al 5% dels vots, el sistema és molt proporcional”, i les dues forces hi han d’arribar de sobres -no com va passar amb el poeta García Montero, que es va quedar sense l’escó d’Esquerra Unida a l’Assemblea de Madrid el 2015 malgrat els 130.890 vots que va rebre-. “El que sí que pot tenir és un efecte de sanció de l’elector, perquè les divisions penalitzen, sobretot amb la marca PSOE a l’alça”, alerta Simón.

Sobre la qüestió de si la unió fa la força, en aquest cas hi ha visions diverses entre els protagonistes. Jorge Moruno, número 11 de la candidatura d’Errejón i també procedent de Podem, diu que no és “fetitxista” d’aquesta unió i afirma que s’ha d’“articular la gent entorn de les idees i no tant entorn de les sigles”. A l’altra banda, Jacinto Morano, número 4 de la llista de Serra, ho veu diferent: “Sempre hem defensat que ens agradaria que hi hagués una sola candidatura entre les forces del canvi, però hi ha hagut projectes que han decidit fer el contrari”.

L’origen de la fragmentació a Madrid és a Vistalegre II, el congrés de Podem del 2017 en què la majoria va reforçar el lideratge d’Iglesias i va enterrar les aspiracions d’Errejón a liderar la formació. El mes de gener passat, Errejón va consumar el trencament abandonant el seu escó i aliant-se amb Manuela Carmena a les autonòmiques.

Per a Moruno, el sentit de la candidatura és “oxigenar i obrir les candidatures a perfils ciutadans que no s’acostarien a un partit”, així com “mirar al futur i no només recordar als dolents que són els dolents”, allunyant-se d’un partit que “dedicava més temps a parlar d’ell mateix que dels problemes socials” i que “es comença a assemblar als partits tradicionals”. A nivell programàtic, creu que una de les diferències és que a Més Madrid “la qüestió ambiental no és un apèndix, sinó un eix transversal”. Tanmateix, “gran part del programa l’ha elaborat gent que ve de Podem, per la qual cosa és normal que s’assemblin”, afegeix.

Pactes postelectorals

Des de Podem, en canvi, Morano assegura que “el desgast de la marca no és tal” i que “s’ha vist amb els quatre milions de vots a les generals”. I afirma: “Mirant el projecte d’Íñigo Errejón, a dia d’avui no he trobat l’explicació de la ruptura ni les diferències programàtiques”. Des de Podem i des de Més Madrid, tanmateix, coincideixen que les diferències no han de torpedejar possibles pactes postelectorals, que probablement haurien de ser amb la presidència d’Ángel Gabilondo, del PSOE, que apunta a candidat més votat. Les semblances amb una ruptura familiar tenen un exemple curiós a la comunitat: el de les germanes Serra, amb Isa liderant Podem i Clara com a dos d’Errejón.

Al municipi, la fractura es va donar en sentit invers. “Carmena no va voler comptar amb nosaltres ni el nostre equip i vam decidir crear una candidatura alternativa”, explica Carlos Sánchez Mato, militant d’Esquerra Unida que va ser regidor d’Economia de Carmena i que ara és cap de llista de la candidatura de Madrid Dempeus. L’equip de l’alcaldessa no ha respost a les peticions de l’ARA per donar la seva versió. En el cas de la capital, l’escissió podria ser més perjudicial per a l’esquerra que a la comunitat, perquè Madrid Dempeus pot no arribar al 5% dels vots i quedar-se sense representació amb una pèrdua de vots que podria ser decisiva en el pols contra les dretes. Podem, mentrestant, defensa públicament les dues candidatures.

Les separacions de Podem i En Marea a les generals a Galícia, o amb Compromís a les autonòmiques a València, van tenir el 28-A menys cost electoral del que es podia preveure. A les municipals es pot repetir. A Saragossa, on la divisió és entre Saragossa en Comú i Podem, la separació pot servir perquè el PSOE s’imposi a les dues formacions i acabi amb un dels primers ajuntaments del canvi. Però més enllà de cadires i càlculs, cada cop costa més als votants entendre la fragmentació i les escissions de Podem, que arrossega massa escletxes i ferides amb només cinc anys de vida.

Més continguts de