La garantia més gran serà la participació de la gent

BarcelonaDel sostre del gran foyer del TNC en pengen cartells amb els títols de les representacions teatrals de la temporada. N’hi ha un que sembla que l’hagin penjat de matinada els homes de Millo per boicotejar l’acte: Actes obscens en espai públic. Al cap i a la fi, seria més suau acte obscè que cop d’estat. Però no, és una obra de veritat que s’estrena demà a la Sala Petita.

En canvi, l’acte que s’ha desenvolupat sobre l’escenari del TNC no ha estat cap representació, i això que he entrat al teatre pensant en el joc fàcil d’associacions mentals que faria la premsa que persegueix les últimes tendències en legislació bolivariana de la Generalitat: van al teatre a fer teatre. Doncs no. Sobre l’escenari, urnes i una setantena de polítics disposats a jugar-se la carrera i alguna cosa més perquè l’1 d’octubre els catalans votem si volem o no la independència d’Espanya. Que aviat és dit.

“Frustracions acumulades”

Abans d’entrar, uns veterans exconsellers convergents lamenten la sort de Baiget: “Era un 10. Quan jo tenia un problema, Baiget. ¿Però que no es parlen?” Una hora més tard, cap al final de l’acte, Puigdemont serà interromput pels crits rotunds de ratificació popular: “President! President!”, amb Mas a la platea.

Jordi Turull i Marta Rovira s’expliquen clarament, sobretot quan defineixen el referèndum com “la resposta a totes les frustracions acumulades”. I el teatre esclata en un esperançat aplaudiment de final feliç quan Turull explica que “si hi ha més vots positius que negatius, implica la independència de Catalunya”. La cap de files republicana orioleja : se li ha enganxat el to de lletania de Junqueras, i de tant en tant concatena oracions subordinades amb abundància de sinònims. Diria que és el dia que més vegades he sentit l’expressió “referèndum d’autodeterminació”.

A la sortida, un il·lustre expert m’explica que la invocació a la legislació internacional es basa en una relectura moderna del dret d’autodeterminació que fins ara havia estat més aviat restringit a les colònies, però que al segle XXI és probable que hagi trobat en Catalunya l’ariet que li estigui obrint camí. “Un camí estret”, precisa, perquè a partir del moment que el Parlament aprovi la llei del referèndum, l’Estat la suspengui i la Generalitat digui que ja no reconeix l’autoritat del TC, “el dret s’ha acabat” i entrem en un territori, als despatxos i al carrer, que no serà fàcil ni per a Barcelona ni per a Madrid. “Tampoc no m’agradaria ser en la pell del govern espanyol, llavors”.

Perquè d’acord amb la determinació que hem vist en els protagonistes de l’acte, aquest moment arribarà. Ho ha dit Turull: perquè la gent disposi del dret a l’autodeterminació, cal primer la determinació dels polítics que ho volen fer possible. I de determinats, n’estan. Per això, em diu un alt representant de la diplomàcia catalana: “El referèndum torna a ser a l’agenda internacional. Madrid va prometre a les cancelleries que era un suflé que baixaria amb la sortida de la crisi. L’atur està baixant i estem exportant com mai, i el suflé no baixa. L’encàrrec d’Europa a Rajoy és que ho arregli d’una vegada”. Els diplomàtics pregunten pel dia 2. Perquè entenen que, passi el que passi el dia 1, l’endemà res no serà igual. I perquè el dia 1 passi alguna cosa, la garantia ets tu.