El gir de la CUP: d’‘outsider’ a postular-se com a soci estable

BarcelonaA Assassinat al Consell Polític (Pagès Editors), el debut literari en solitari del diputat de la CUP al Parlament i secretari tercer de la mesa, Pau Juvillà, es planteja una oferta en ferm d’ERC als anticapitalistes per formar govern amb els comuns. Els republicans els ofereixen la presidència i una vicepresidència de la cambra catalana i les conselleries de Cultura, Territori i Sostenibilitat i... Interior. El llibre, que es va publicar al gener, just abans de les eleccions, dibuixa un escenari que fa uns anys hauria semblat inimaginable, però que ara no dista gaire de la realitat. D’outsider, la CUP ha passat a ser, per primer cop en la seva curta història, el nou soci estable del Govern, fruit del preacord amb ERC i a l’espera que JxCat s’hi sumi.

Els recels a entrar a l’executiu, però, persisteixen. Es van posar de manifest dies abans de l’inici de la campanya, quan el consell polític va aprovar per àmplia majoria un document d’una assemblea local en què s’establia seguir a l’oposició. Era la resposta de la militància a una estratègia de campanya que consistia en no renunciar a cap escenari. “Existeixen encara moltes prevencions provocades per accions de govern anteriors amb presència d’ERC que no són fàcils de revertir”, admet Juvillà. En qualsevol cas, el preacord, destaca, “no descarta, a mitjà termini, una revisió que pugui suposar l’entrada al Govern”.

Conscients d’aquests recels, el grup parlamentari va apostar per la presidència del Parlament en una decisió salomònica que buscava satisfer els dos grans sectors de l’organització: els que advoquen per entrar a l’executiu (Poble Lliure) i els que s’hi oposen de totes totes (Endavant). I alhora, en clau externa, enviar un missatge nítid: que la CUP no té cap recança en involucrar-se en les principals institucions del país.

Condicionar l’executiu

Les reticències a la política institucional s’han deixat enrere. De ser una força estrictament municipalista, els cupaires han passat a presentar batalla al Parlament i al Congrés i ja només tenen l’Eurocambra com a assignatura pendent. Lluny queda ja l’assemblea nacional celebrada a Girona el 21 de juny del 2009, quan les bases de la CUP van aprovar una esmena a la totalitat per 161 vots a favor, 148 en contra i 2 vots en blanc a la ponència estratègica acordada al gener en què s’obria la porta a participar a les eleccions catalanes del 2010. La CUP ha vingut per quedar-se a la cambra catalana des que va aterrar-hi el 2012 i ara ja sí per condicionar, encara que sigui des de fora, el nou executiu. El procés de dol per la repressió post 1-O i d’autocrítica per no haver-se mobilitzat per defensar la DUI han quedat enrere. Si llavors es va investir sense contrapartides Quim Torra, ara la CUP s’ha arremangat per tancar un acord programàtic.

La portaveu de la CUP al Parlament, Eulàlia Reguant, rebat que ho facin per sentit de la responsabilitat. “No és que ara siguem més responsables que fa uns anys, sinó que ho som amb la correlació de forces, amb com el país avança i quines són les prioritats i, basant-se en això, la CUP pren les seves decisions”, remarca la diputada, abans de sentenciar: “Quedar-se a l’oposició, moltes vegades, és molt més responsable”.

Per aquest motiu, discrepa que s’hagi imposat el pragmatisme: “Participar en els ajuntaments ja és participar en el sistema polític, no hi ha una gradació”. Aquest desembarcament a les institucions no topa, a parer seu, amb l’essència dels cupaires: “Som un partit antisistema i en clau institucional utilitzem les eines que tenim a l’abast, assumint que el canvi requereix l’organització també al carrer i que cal generar eines de contrapoder”. En la mateixa línia, s’expressa Juvillà. “La CUP és essencialment municipalista, però ha fet l’anàlisi que per influir en determinades polítiques i fer d’altaveu calia ser en aquestes institucions, no com a fi sinó com a eina”.

La influència dels no alineats

Arnau Comas, membre de la direcció de Poble Lliure, veu aquest procés com a natural. “És l’evolució de qualsevol organització que vol tenir una incidència real al país per transformar-lo d’una manera profunda”.

Aquesta organització, partidària d’implicar-se més en les institucions, a diferència d’Endavant, considera que el suport de gran part del sector no alineat en cap d’aquestes dues organitzacions i que representa el 80% de la militància ha estat clau perquè s’avalés al cap d’un temps algunes de les seves demandes, com presentar-se al Parlament o al Congrés. “Cada cop més sectors han vist més avantatges que riscos a sortir de l’àmbit municipal, perquè si despareixes de les conteses costa més fidelitzar l’electorat, i el nostre entorn ens demanava que ho féssim”, exposa Albert Botran, diputat al Congrés i membre també de Poble Lliure.

Lluc Gayà, portaveu d’Endavant, admet que la institucionalització marca l’evolució de la CUP i insta a revisar l’estratègia: “Hi ha una multiplicitat d’opinions i, en lloc d’aprofundir en el debat estratègic, es busca un equilibri entre sectors que acaben amb votacions com la del preacord o la coalició amb Guanyem, en què no es confronten idees”. El debat, sempre inherent en una organització assembleària com és la CUP, es manté.