De guardià de l'ortodòxia comunista a cara de la Transició
Els grans polítics de la història sempre han deixat sentències que els definien. Santiago Carrillo en va deixar moltes. Una d'elles és: "En la política el penediment no existeix. Un s'equivoca o l'encerta, però no hi ha lloc per al penediment". Ell va gaudir dels seus encerts i va carregar amb els errors.
Carrillo va néixer el 18 de gener del 1915 a Gijón, Astúries, però aviat els seus pares es van traslladar a Madrid. Allà va ingressar al Grup Escolar Cervantes -una institució creada per un grup de catedràtics que defensaven la llibertat de càtedra i l'ensenyament independent de la política i la religió-. Carrillo va assegurar en diverses ocasions que s'havia educat en el millor col·legi de l'Espanya de l'època.
De ben jove es va afiliar a les Joventuts Socialistes d'Espanya i a la UGT. El 1934 va ser nomenat secretari de les Joventuts Socialistes, i la seva posició es va radicalitzar. Carrillo era partidari d'unificar les joventuts socialistes i comunistes, cosa que va acabar succeint dos anys després sota el nom de Joventuts Socialistes Unificades. També va intentar que Esquerra Comunista, una organització de caràcter trotskista, ingressés al PSOE, i va defensar l'entrada del mateix PSOE a la Internacional Comunista.
L'ombra de Paracuellos
La revolta militar del 18 de juliol el va sorprendre a París. Immediatament va retornar a Espanya i es va incorporar a l'exèrcit republicà com a capità. Quatre mesos després es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya i va esdevenir conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid. Va ser llavors quan es van produir els fets de Paracuellos del Járama, en què entre 2.396 i 5.000 presos -civils i militars- afins als revoltats van ser afusellats i enterrats en fosses comunes. Avui en dia encara es desconeix amb exactitud la responsabilitat de Santiago Carrillo en aquestes matances. Ell sempre va negar cap responsabilitat.
Amb la guerra perduda es va exiliar i va escalar fins a responsable d'organització del PCE quan el dirigia Dolores Ibárruri, laPassionària.
El 1949, a París, es va casar amb Carmen Menéndez, amb qui va tenir tres fills: Santiago, José i Jorge. La família vivia amb una falsa identitat francesa, i els fills van desconèixer la verdadera identitat del seu pare durant la infància.
Al cinquè Congrés del partit, celebrat a Txecoslovàquia, Carrillo va plantejar la democratització del partit. Aquesta posició va ser considerada com a altra traïció, cosa que li va arribar a costar gairebé l'expulsió. El 1960, però, la Passionària va veure que els temps estaven canviant i va promoure Carrillo a la secretaria general del PCE. Carrillo va dirigir el partit amb mà de ferro, cosa que va provocar l'expulsió de molts crítics. A partir del 1968, però, el PCE es comença a distanciar de la tutela de l'URSS, i Carrillo -juntament amb els comunistes d'Itàlia i França- idea l'eurocomunisme.
Un cop mort Franco, la seva mentalitat, més oberta i cautelosa que la de molts militants comunistes, va fer que fos considerat per moltes persones com un dels personatges que va possibilitar l'èxit de la Transició, i per d'altres com un traïdor per acceptar l'actual bandera espanyola o la monarquia.
El 15 de juny del 1977 va ser escollit diputat al Congrés i va fer possible l'aprovació de la Constitució. Va repetir com a diputat el 1979 i el 1982. Els resultats del PCE, però, van minvar molt. Finalment, Carrillo va ser expulsat del partit el 1985 per les confrontacions internes entre els diferents sectors. L'any següent va crear un nou partit, el Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC), que va acabar integrant-se al PSOE, tot i que ell no se'n va fer militant.
Carrillo ja no va tornar a la primera línia política. Va dedicar-se a escriure, fer conferències i participar en tertúlies radiofòniques. Sempre es va mantenir crític amb la dreta i amb la poca altura de mires de certa esquerra, i partidari de l'Espanya plural.
