La notícia política del dia continua tenint a veure amb el desacord entre Junts pel Sí i la CUP sobre la moció que la CUP ha presentat al Parlament perquè el ple de la cambra torni a votar la declaració de desconnexió del 9-N.
En el capítol d’ahir, la mesa del Parlament va admetre a tràmit la moció amb els vots de Junts pel Sí –la CUP no hi és, a la mesa del Parlament–, però amb una condició: modificar el redactat abans del ple de la setmana que ve, quan els 135 diputats hauran de votar si mantenen la moció de la CUP a l’ordre del dia o la desestimen i no es vota.
Per què Junts pel Sí hi ha posat condicions? Per què la declaració del 9-N va ser suspesa pel Tribunal Constitucional i va incloure a la sentència que la mesa “té el deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa que suposi ignorar o eludir la suspensió mentre aquesta duri”. O sigui, que tornar a votar aquell text podria tenir conseqüències legals per al Parlament, i Junts pel Sí vol evitar-ho.
Per què diu la CUP que presenta aquesta moció? Doncs perquè diu Anna Gabriel que els seus càrrecs electes “estan donant la cara i enfrontant-se a procediments judicials”. Es refereix, per exemple, segons el que expliquen Gerard Pruna i Laia Vicens, a la imputació per un delicte de sedició d’un regidor de l’Ajuntament de Vic o la citació que ha rebut l’alcaldessa de Berga. I la CUP vol saber si la declaració del 9-N val encara o Junts pel Sí ha fet marxa enrere. Un altre diputat cupaire, Albert Botran, va dir que la moció pretén concretar el calendari i els pressupostos de la ruptura.
Aquesta és, 'grosso modo', la situació. A l’hora d’analitzar-la, diguem, per començar, que tornar a votar un text que ja s’ha votat és desconcertant, si no incomprensible, i pertany a la lletra petita de la batalla parlamentària que interessa poc, i mobilitzar, encara menys, per no dir, directament, que desmobilitza. No sembla el tipus d’iniciativa política que animi el procés, més aviat sembla una gota més en el vas de la paciència de molta gent que va votar que sí i que ja fa temps que té el vas desbordat i que ha de comptar fins a deu.
Anem a les raons. Si es tracta de saber si la majoria absoluta independentista del Parlament continua al darrere de gent que dona la cara, cal recordar que d’imputats n’hi ha a Junts pel Sí i la CUP, sí, estic pensant en el president Mas, en la vicepresidenta Ortega i els consellers Rigau i Homs.
Votar aquesta moció tindria conseqüències legals per al Parlament, i aquí és on topen les estratègies. A la CUP, que és un grup antisistema, la desobediència forma part de la seva manera de ser. Junts pel Sí, per cultura política i perquè governa, i ha de fer uns pressupostos, vol administrar molt més curosament els ritmes de l’enfrontament amb l’estat espanyol.
Algú pot preguntar-se, si anem amb tanta cura, perquè Junts pel Sí va votar aquest text el 9-N de l’any passat. Doncs entre altres raons perquè estava intentant aconseguir els vots de la CUP per investir Mas i calia demostrar-los que no s’arronsaria. El tacticisme de Junts pel Sí en aquella votació va ser criticat fins i tot dins les files del grup, especialment per veus convergents que van dir que allò era un 'sí' a canvi de res, i en efecte, perquè al final Mas va haver de plegar per salvar el procés contra tot el que Junts pel Sí havia estat sostenint durant tres mesos. Per tant, si la CUP el que volgués fossin només garanties del compromís de Junts pel Sí, de garanties amb el procés en té a cabassos: Convergència va trencar amb Unió, Esquerra va pactar amb Convergència i van anar junts a les eleccions, Mas i tres membres del govern es juguen la presó, Mas es va retirar. Home, això són garanties. Em sembla que la immensa majoria de la gent les dóna per bones.
El diputat de la CUP Albert Botran va fer ahir una afirmació que nosaltres vàrem formular en forma de pregunta a la consellera de la Presidència, Neus Munté, la setmana passada: “Sense desobediència, hi ha independència?”.
És evident que si l’Estat no vol negociar res, els partidaris de la independència es trobaran en un moment en què hauran de fer allò que mossèn Ballarín en va dir un dia “l’estrebada”. La CUP viu segant cadenes, Junts pel Sí avança cautelosament. La discrepància és inevitable. Ara, la CUP ha de saber que la majoria de la gent que va votar 'sí' no se sent més mobilitzada ni ferma ni revifada quan veu episodis com aquests. Sobretot perquè per bé que al Parlament hi ha una majoria absoluta pel 'sí', al carrer, el 'sí' es va quedar en un històric però insuficient 48%. Va ser Antonio Baños el que va dir allò d'“el plebiscit s’ha perdut”. Si, com es diu ara, cal eixamplar majories, cal més unitat d’acció, més audàcia propositiva –la carta de Puigdemont demanant acollir refugiats– i menys guerrilles parlamentàries que només porten divisió. Guerrilles que, francament, són de vella política.
