PERFIL

L’hereva natural que fa temps que va abandonar la política

José Manuel García-Margallo, un dels màxims rivals interns de Soraya Sáenz de Santamaría, va definir l’aleshores vicepresidenta com la dirigent “més poderosa des de Godoy”, el ministre universal de Carles IV elevat a generalíssim i gran almirall pel monarca a les acaballes del seu regnat. La incisiva definició mostra una política que, a l’ombra de Mariano Rajoy, va saber agafar el control absolut de la pesant estructura de l’Estat, gràcies a la infinita capacitat del president espanyol per delegar les tasques pesades en els col·laboradors que demostrin capacitat per solucionar-li la papereta.

Santamaría va lligar-se a les mans tots els cordills de l’administració espanyola, amb un superministeri de la Presidència des del qual controlava de prop la resta de companys de gabinet. A les reunions amb els secretaris i subsecretaris d’estat de cada dimecres, Santamaría repartia ordres i recollia informació referida a totes les carteres del govern espanyol. I, amb el control del CNI, era capaç de mantenir a ratlla els conats de rebel·lió interna entre els ministres, que van arribar a crear un grup d’oposició interna, el G-8, que Rajoy va haver de tallar d’arrel.

Els que la coneixen bé defineixen Santamaría com una dona incapaç de mostrar-se en públic sense la lliçó apresa. Per això, quan ostentava els càrrecs de vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, en la primera legislatura de Rajoy, tenia resposta per a tot. En les rodes de premsa dels divendres es va crear la imatge de gestora exhaustiva i hereva natural de Rajoy.

Però aquesta és només una de les cares de la moneda. L’altra, la que dibuixen els seus rivals, defineix una dirigent que va abandonar la política per abraçar una manera de governar amb aires tecnòcrates, que només era capaç d’oferir respostes legalistes als reptes que se li posaven davant i disposada a fer servir el seu poder per anar tombant enemics, fins i tot sotmetent al seu control els mitjans de comunicació. Santamaría (o Soraya, com s’ha entestat a ser anomenada en la campanya de les primàries) era una política que actuava com l’advocada de l’Estat que és per formació. I això no va fer enrabiar només els que des de dins del seu partit volien més política, sinó també els que des de Catalunya reclamaven una resposta política a les demandes d’independència. En lloc d’això, va construir un mur legal que no va satisfer a ningú, i que la va acabar encimbellant com a virreina de Catalunya pel 155. Es va edificar la seva pròpia trampa. Va abandonar la política i la política ha acabat per abandonar-la.

Més continguts de