LES CONSEQÜÈNCIES DEL 4-M
Política 08/05/2021

Iglesias, el líder que es deia prescindible

El desgast personal i polític precipita l’adeu d’una figura clau en la història recent a Espanya

4 min
Iglesias, el líder que es deia prescindible

Madrid / Barcelona“Jo no soc imprescindible. No soc un masclealfa”, deia Pablo Iglesias l’octubre del 2014 en la primera assemblea ciutadana de Podem a Vistalegre, a punt de ser escollit secretari general d’un nou partit que sacsejaria el tauler polític espanyol. El passat ja no es pot canviar i seria absurd especular si una altra persona hauria tingut la incidència d’Iglesias aquests últims anys, però la realitat és que la curta història del partit lila s’explica per les decisions que ha pres el líder que ara marxa.

“El lideratge no te l’atorgues tu, te’l reconeixen. Poques persones tenen la intel·ligència política per saber llegir el moment i la valentia de posar el cos malgrat els obstacles”, afirma la coordinadora nacional de Catalunya en Comú i membre del consell ciutadà estatal de Podem, Jéssica Albiach, en conversa amb l’ARA. Fa gairebé set anys Iglesias evitava parlar en primera persona i posava en valor el col·lectiu, de la mateixa manera que fa just una setmana, en l’últim míting de campanya al districte de Vicálvaro, glosava la història de Podem. Avui es veu més clar que estava pronunciant el seu epitafi polític, ja conscient que el seu cicle arribava a la fi si no hi havia una gran sorpresa a les eleccions de Madrid. Un capítol essencial per a un amant de la narrativa i la comunicació, el seu terreny.

“Hi ha el tipus de polític que es troba a gust en la gestió i d’altres que despleguen el seu potencial en la creació de discurs, debat, al carrer, als mitjans de comunicació. Iglesias és d’aquests segons. L’entorn institucional no li ha resultat còmode”, considera la politòloga Cristina Monge, professora de sociologia a la Universitat de Saragossa. Un primer pas de l’adeu és la seva sortida per sorpresa de la vicepresidència segona del govern espanyol, que no s’explica només pel perill que Unides Podem quedi fora de l’Assemblea de Madrid, sinó també per impulsar el seu relleu en clau estatal, Yolanda Díaz. El moviment, però, alimenta la imatge testosterònica que tanta factura li ha passat.

En aquest sentit, per al 4-M relega Isa Serra com a número 2 -amb l’argument que serà inhabilitada pel Tribunal Suprem- i ara torna a ungir-la com a líder del grup parlamentari. Com Iglesias ha exercit l’hiperlideratge ha sigut un altre factor del seu desgast, amb errors com el cartell que Podem va crear en la seva tornada del permís de paternitat on es podia llegir “Vuelve ”amb la paraula él destacada, apunta el professor de comunicació política de la UPF-BSM Toni Aira. Segons Monge, Iglesias ha sigut un dels exponents de la democràcia d’audiència, concepte encunyat pel filòsof francès Bernard Manin, en què el polític s’explica de tu a tu al ciutadà, convertit en telespectador. “Les estructures de partit són més dèbils, hi ha menys vida orgànica i la figura del líder emergeix”, afegeix.

Precisament, els problemes interns a Podem han sigut una de les fragilitats d’Iglesias. De la fotografia del 2014 amb Íñigo Errejón, Luis Alegre, Carolina Bescansa i Juan Carlos Monedero només queda l’últim -fidel a Iglesias però fora del partit-. El xoc amb Errejón és una taca, especialment a Madrid, però és un exemple més d’un funcionament vertical que esmena la idea participativa dels inicis.

Canvi de relat

La compra del xalet de Galapagar és un element més de contradicció que minva la representativitat d’Iglesias, que el 2014 parla de la casta i “els de baix contra les elits”. Aira recorda que arriba a afirmar que no és important l’etiqueta d’esquerres o de dretes, i anys després marxa recuperant el discurs clàssic de l’esquerra, amb el perill de convertir-se en el que era Esquerra Unida. En el trajecte, Iglesias passa dels històrics 71 escons del 2015 a encadenar nits electorals allunyades de l’eufòria.

El líder dels comuns al Congrés, Jaume Asens, sí que el veu “imprescindible” en el trencament de tabús, com en la defensa de l’autodeterminació o la denúncia de l’engranatge del poder polític, econòmic i mediàtic. El linxament patit és una prova del cost de “dir les veritats”, fet que ha mobilitzat com mai la dreta i s’ha vist obligat a abandonar.

Els capítols que porten l’exlíder de Podem a dimitir

El xalet de Galapagar

El desgast d’Iglesias té un episodi clau: el canvi del pis de Vallecas pel xalet de Galapagar, amb consulta a la militància inclosa. Part de l’electorat ho percep com una incoherència per part de qui va irrompre carregant contra la casta.

Els resultats a les urnes

La distància amb “els de baix” genera desil·lusió i es tradueix en pèrdua de vots. Tot i sumar-ne a Madrid, no s’aconsegueix l’objectiu. A les generals del 2019 perd pistonada i a les autonòmiques i municipals l’espai pateix un retrocés.

Incomoditat en la gestió

La politòloga Cristina Monge subratlla que el perfil d’Iglesias no és el de gestor, sinó el parlamentari i avesat al debat. Això l’ajuda a deixar el govern espanyol, un primer pas clau en la seva sortida definitiva de la política institucional.

El linxament personal

Els escraches diaris a casa seva marquen l’última etapa d’Iglesias, convertit en víctima d’un linxament polític i mediàtic per part de la dreta que l’afecta a ell personalment i a la seva família. En campanya rep amenaces de mort amb bales.

stats