DEBAT SOBIRANISTA

És impossible, l’encaix català?

Les solucions a la carta han proliferat des del final de la dictadura

En signar l’acord amb Ciutadans, Mariano Rajoy va remarcar que cap reforma constitucional buscarà un nou encaix per a Catalunya, sinó garantir la unitat d’Espanya i la igualtat dels espanyols. Cal recordar, però, que la Constitució no consagra aquesta igualtat -ateses les asimetries entre comunitats- i que l’estat autonòmic es va bastir entre 1977 i 1980 amb elevades dosis d’improvisació per assolir “encaixos a la carta”.

El retorn de Tarradellas

Quan a les eleccions estatals del 1977 a Catalunya va imposar-se una coalició socialista, seguida del PSUC i el partit liderat per Jordi Pujol, el govern espanyol va témer una “Catalunya roja”. Per evitar-ho, va recuperar una opció explorada un any abans, quan Manuel Fraga era vicepresident: restablir una Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, el titular exiliat.

Després d’una llarga negociació, el 5 d’octubre del 1977 es va restablir la Generalitat i el 23 Tarradellas va tornar triomfal a Barcelona. El fet que tingués una legitimitat republicana quan l’Estat era monàrquic -i que no hagués estat ratificat a les urnes- no va ser cap problema.

La singularitat del País Basc

L’Estatut del País Basc va ser enviat a les Corts el desembre de 1978, però no va ser aprovat fins a l’agost següent, després d’unes hermètiques negociacions entre Suárez i l’aleshores president del Consell General Basc, Carlos Garaikoetxea. Els grups parlamentaris ho van criticar, ja que qüestionava la sobirania de l’hemicicle, però segons Andoni Iturbe, director d’Estudis del Parlament Basc, “el mètode va ser donat per bo” per la “delicada situació política del país”, en una al·lusió a l’acció d’ETA i a les reticències militars a l’autonomia basca.

El resultat és que ara el País Basc i Navarra gaudeixen de règims fiscals especials i que la Constitució inclou una disposició transitòria que preveu la integració de Navarra al País Basc amb un referèndum, mentre que l’article 145.1 diu que “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”, en al·lusió a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

La solució per a Andalusia

A inicis de 1980 va estendre’s a Andalusia la demanda d’una autonomia similar a la de Catalunya i el País Basc, fet que no apareixia al full de ruta dels grans partits. Paradoxalment, va ser un ministre d’UCD, Manuel Clavero Arévalo, qui va impulsar una iniciativa per permetre que Andalusia accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució, que exigeix uns requisits més complexos que els que estableix el procediment comú, regulat a l’article 143 de la carta magna. El PSOE s’hi va sumar i el 28 de febrer va celebrar-se un plebiscit perquè els andalusos votessin si volien una autonomia equiparable a la de Catalunya i el País Basc. Com que Almeria no va arribar al 50% de que es necessitava -hi va votar a favor un 42% de l’electorat-, el govern central se’n va sortir, però les xifres ja eren un problema per a Suárez.

El va sumar el 55,4% del cens total i el no el 3,4%, i la participació (64%) va ser superior a la dels referèndums dels estatuts basc (59%) i català (60%). La demanda d’autonomia, doncs, era difícil d’obviar i no hi havia marge per canviar legalment la situació en cinc anys. El problema es va resoldre de manera inconstitucional, amb una llei orgànica pactada per UCD i el PSOE.

La lliçó de la Transició

En configurar el marc vigent, el gruix de la classe política va tirar pel dret quan ho va creure necessari, trampejant la legalitat i creant asimetries entre comunitats. Avui C’s i el PP semblen oblidar-ho quan apel·len al consens de la Transició i al paper de Suárez, que va demostrar que davant d’una realitat canviant no hi ha espai per a l’immobilisme. De fet, quan el Congrés va votar la Constitució, la meitat dels 16 diputats d’Alianza Popular no hi van donar suport i avui el PP n’és un entusiasta defensor. Qui ho diria!

Més continguts de