La incògnita latent dels Països Catalans

MIQUEL PUIG: SÍ

Un plebiscit quotidià

Per què ens demana l’ARA que ens pronunciem sobre el futur de les relacions de la Catalunya independitzada amb València i amb les Illes? Perquè intuïm que canviarien. Ara bé, ¿és raonable suposar-ho? ¿És que els llibres editats en un dels tres territoris deixaran de circular en els altres? ¿És que les emissores de ràdio i televisió deixaran de veure’s (tan poc) a través de les fronteres? ¿És que els catalans deixaran d’estiuejar a les Illes o començaran a fer-ho a València? ¿És que les empreses catalanes i les valencianes deixaran de comerciar entre elles? ¿És que Raimon marxarà de Barcelona o deixarà de fer recitals al Liceu? ¿És que les clíniques de Barcelona perdran clients de les Illes? Res de tot això no passarà: les relacions entre particulars seguiran sent les mateixes.

Pel que fa a les relacions institucionals, no n’hi va haver entre el 1714 i el 1980 (amb mínimes excepcions que potser algun historiador localitzaria), perquè cap de les tres entitats no existia jurídicament. Des del 1980 han estat minses, i no veig cap motiu perquè la independència hagi de fer que s’afebleixin encara més, ni tampoc que s’enforteixin.

“Una Catalunya independent no hauria d’oblidar la nació completa”, proclamava Germà Gordó fa un parell de setmanes. Ara bé, ¿no havíem quedat que l’independentisme català no té una arrel ètnica o identitària sinó democràtica i cívica?

El que ens prediquem de nosaltres ho hem d’aplicar als altres. Són els valencians i els illencs i ningú més els que hauran de decidir si volen seguir formant part de l’estat espanyol o si, per contra, volen independitzar-se’n.

Suggerir que les decisions les hem de prendre plegats és donar la raó als que diuen que la independència de Catalunya l’hem de decidir tots els espanyols. Suggerir que formem una única nació perquè parlem (alguns) la mateixa llengua és donar la raó als que diuen que els espanyols no ens podem separar perquè estem junts des de fa 500 anys, o els que siguin.

Molt abans que independentista, sóc demòcrata, i, com Renan, penso que la nació és una voluntat col·lectiva (un plebiscit quotidià, deia ell). La gran aportació que pot fer la independència de Catalunya a València o a les Illes és la mateixa que pot fer a qualsevol altre país del món: demostrar que les societats no són esclaves de la història, sinó propietàries del seu destí, i que si una societat considera que està mal governada, i sempre que no es pugui exercir violència sobre ella, té l’obligació de provar de fer-ho millor.

XAVIER FINA: SÍ/NO

Units, també, per un mal finançament

De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó (o a l’Alguer). Ni Espanya, ni França, Països Catalans. Com veus, Miquel, conec l’independentisme des de fa anys. Aquests lemes, tradicionalment centrals en el moviment, juguen ara un paper del tot perifèric. En la mesura que l’independentisme ha esdevingut hegemònic (no sabem si també majoritari) ha hagut de renunciar a algun dels seus trets identificadors. El projecte de Països Catalans n’és un, tot i la persistència de la CUP i de les declaracions estiuenques d’algun conseller.

La renúncia és expressió de coherència. Si la càrrega argumental és la voluntat d’una part de la societat i no la identitat cultural, el conflicte només el tenim al Principat. També és expressió de realisme. Reivindicar el dret a decidir per al conjunt dels Països Catalans seria disparar-se un tret al peu. L’incert resultat d’un referèndum a Catalunya quedaria esvaït si la resta del territori també estigués cridat a votar.

Compartim llengua i univers cultural. Durant aquests anys de democràcia hem pagat una de les concessions més vergonyoses de la Constitució (l’article 145.1, que impedeix la federació d’autonomies). També uns governs balears i sobretot valencians que han fet bandera de l’anticatalanisme. En aquest sentit, seria oportú analitzar críticament el paper del nacionalisme català. Fins a quin punt no ha tingut una actitud -si se’m permet l’expressió- neocolonial o paternalista que ha provocat efectes contraris als desitjats.

Culturalment, cal aprofundir, ara i en el futur -sigui quin sigui-, en la cooperació. Ovidi, Raimon, Antònia Font, Torrent, Serés, Estellés, Baixauli, Mira o Puig són tan nostres com Serrat, Sanjosex, Roger Mas, Monzó, Josep Pla o Pàmies. L’Institut Ramon Lllull i la cooperació interuniversitària són grans instruments. Però no suficients: calen circuits oberts de difusió en tot el territori de llengua catalana.

L’economia és el que més ens uneix. Corredor mediterrani, regió econòmica i sobretot un mal finançament. Perquè les altres tres comunitats riques o ja tenen autonomia financera (País Basc i Navarra) o obtenen avantatges de la capitalitat (Madrid). En aquest context, el que més beneficiaria els nostres cosins germans del País Valencià i de les Illes seria una tercera via que revolucionés el mapa espanyol. Una transformació que, en termes econòmics, competencials i de possible cooperació amb Catalunya, també els inclouria. En canvi, si marxem els deixem sols, en un Estat més pobre i tancat a possibles canvis.