El germà 'indepe' del delegat del govern espanyol

Vicenç Millo se m'acosta enmig de la concentració davant el TSJC i em diu que al seu germà Enric "li ha tocat un paperot"

Surto de l'estació de tren a la plaça Catalunya i el primer que veig, en sortir a l'exterior, és una estelada al quiosc del davant del Zurich. No sé si hi és sempre, a sota de la del Barça, o només avui. Camino fins a l'Arc de Triomf. Els encausats han entrat dins del Palau de Justícia, però la gent que els acompanyava no se'n van. Passaran el matí aquí.

Escolten el judici que retransmet Catalunya Informació a través d'uns altaveus. De vegades, aplaudeixen, de vegades, xiulen. Un grup de gent vinguda de Salt fan una entrevista per a la televisió txeca. “Estamos para ‘defensar’, digo, defender la democracia”, diu un senyor. I quan el periodista txec els recorda que posar les urnes és il·legal, un d'ells enceta l'entrepà i hi clava queixalada.

Fa un vent que arrupeix les iaies, algunes d'elles, com pollets, assegudes als tamborets plegables que s'han endut de casa. “Som de l’ANC de Santa Eugènia de Berga”, em diu una noia, que duu un cartipàs amb la llista de tots els viatgers del seu autocar.

El vent, sempre sediciós, fa caure les banderes europea i espanyola de la façana del Tribunal de Justícia. La catalana la deixa. De manera que un funcionari ha de tornar a hissar-les. Primer l’europea, cosa que provoca aplaudiments de la gernació que –àvida de metàfora– s'ho mira i ho grava amb els telèfons.

Després, l'espanyola. El primer intent no reïx i això fa que n'hi hagi més, d'aplaudiments. El segon sí i això provoca que els espectadors cridin: “Què vol aquesta tropa? Ser un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya independent!”.

'Selfie' per aquí, 'selfie' per allà. I amb aquestes que se m'acosta un senyor. “Em dic Vicenç”, fa. I afegeix: “Vicenç Millo. Sóc germà de l'Enric Millo”. M'explica que el seu germà –el delegat del govern– en realitat es diu Josep-Enric i que celebra el sant per Sant Josep. “És bon xicot!”, exclama. I afegeix que “li ha tocat un paperot”. Ell troba que “ha fet tard per fer el Partit Liberal Català en una Catalunya independent”.

Li pregunto pels dinars de Nadal als quals es referia el ministre Jorge Fernández Díaz (que sempre estimaré perquè diuen que va abraçar la fe catòlica a Las Vegas) i em fa saber que no tenen cap problema. Que la germana petita que tenen “també és de la ceba” i que, d'entre els seus tres fills, “un és casteller”. Llavors, l’amic que l’acompanya, en Bartomeu Jofre, fa: “A la colla de Calafell som tots 'indepes' menys ell!”.

En Vicenç li envia una foto –la que ens hem fet– a la seva dona. La dona, per WhatsApp li escriu: “Digues-li qui és el teu germà!”. Els aplaudiments de la gent que s'espera allà al passeig ens interrompen. En aquell moment, la Joana Ortega declara que “tots els que van treballar el 9-N eren voluntaris”.

Em saluda un home. “Jo sóc de Còrdova, la meva dona de Sevilla!”. Un altre m'ensenya una foto del mòbil. És la unitat mòbil de Ràdio Nacional d'Espanya, amb un adhesiu de l'estelada al costat de la matrícula. Una parella jove i enamorada se m’atansa. Joan i Serafina. Ell és català. Ella, de Bolívia. Enraonem una estona i –com no podia ser d’una altra manera– acabem parlant d'on es pot anar a menjar cuina boliviana a Barcelona. “Te diría El Dorado, cerca de El Molino”, m'aconsella la noia, que és menuda i simpatiquíssima. “L'altre dia ens hi vam trobar el Mikimoto”, em fa saber ell. “I també li vam donar el nostre ‘apoio’ per a aquells programes amb les preguntes que feia amb aquella doble intencionalitat”.

Camino fins la plaça Urquinaona. Un sensesostre capta assegut a terra, amb un gos tapat amb una manta vermella, pel fred. Gairebé al costat, n’hi ha un altre, estirat sobre uns cartrons. Té un cartell on diu: “Pido para operar a mi perro”. Camino cap al Boadas, que a aquestes hores deu estar buit.

Més continguts de